Relat de guepards

Guepards al costat del mar. Brogeixen tant fort que se senten des de l'altre costat de la ciutat. La tarda cau amb un sol descendent. A dins de l'hangar ja no hi ha avions, només ballarines que clamen al cel. Ho fan amb petits saltirons molt treballats. Davant seu tenen una mestra que els indica el camí. Però els nervis i l'emoció els desvien la mirada. A dalt, a la grada, familiars i amics aplaudeixen fort. Algunes llàgrimes cauen galtes avall. L'orgull de pares i mares crea un ambient sublim. 

És la tarda del festival. Tot l'any resumit en un parell de danses. Tot un esforç canalitzat en cinc minuts plens de ritme. Cal concentració, però no els hi val deixar de banda el plaer. 

Entre totes elles sorgeix un homenet. Va de blanc. Totes l'admiren. Però només és el centre visual, perquè als cors dels presents, cadascú enfoca els seus descendents.

Ella brilla per sobre de les altres. Perquè és la nostra. Tots veiem el que volem. I en el fort sentiment que tenim, ella assegura uns passos que, qui sap, amb els anys triomfaran sobre l'escenari.