Relat d'alegria

Quan el mocador recollia les penes, l'esquena rebia palmades carinyoses. No hi havia, aleshores, viatges a països llunyans, ni excursions a camell. Només quedava un trasllat inherent. I una oració acompanyava un contrabaix i una flauta travessera. Sense capellans ni ordres religiosos. Tan sols els calia l'amor dels estimats.

Quan la tristor oblidava l'alegria, els petits ja no corrien. No se sentien les rialles ni els crits dels pares. Ell va jugar des de què va néixer. Sempre il·lusionat amb qualsevol cosa, no importava què li donessin. Era un nen content i feliç. Jugava sol i acompanyat. Explicava els seus jocs, reia i corria sentint-se lliure com cap altre home. Però un dia es va llevar i ja no va volar jugar. No tenia ganes de viatjar amb els contes de la seva llibreria. No desitjava tocar els instruments de la seva prestatgeria. No es delia per construir castells fets amb qualsevol cosa.

Des d'aquell dia només menjava i bevia. Estava seriós, però no plorava. No feia petons ni abraçades. No corria ni saltava. Els dies passaven sense la glòria d'antuvi. I, finalment, quan ja tothom s'ho esperava, la vida va reclamar la seva part. Ell va caure enrere, sense aire. Esperant que el seu avorriment marxés per sempre més.