Una nit de juny acabà amb el sol sortint per l'horitzó. El camp era pla, completament pla. D'un color groguenc que es tornava marró, per moments, quan l'aire pentinava el blat. Hectàrees i hectàrees de camp. Res més en tota la seva visió. En Toni s'ho mirava des de dalt d'un petit turó. Recolzat a un tronc d'un oliver, d'un solitari oliver perdut entre les planures grogues. De la boca li penjava una espiga. La feia anar amunt i avall. A vegades se la treia de la boca. A vegades la deixava allà. Respirava pel nas i mantenia els ulls oberts, observant com el negre de la nit donava pas al groc, gairebé taronja, del sol. El cel era net, d'un blau clar ploraner. Cap núvol. Cap ànima.
Les hores van passar amb en Toni mirant com el vent es divertia amb el blat. Arribava, molt de tant en tant, i pintava el blat acariciant-lo. L'agafava d'imprevist. I en Toni reia. Reia sol, content, feliç. Estaven els tres jugant, ell, el vent i el blat. No necessitava ningú més.
Cap al migdia, de la bossa va treure un parell de pomes. No les va pelar. Se les va menjar, amb calma, sense presses. Mossegava la poma esperant que el vent aparegués, però no l'encertava: I quan apartava aquell fruit tan saborós de la seva boca, aleshores un cop de vent s'enduia part del camp cap a un costat, per tornar cap a l'altre. Es creava un vaivé misteriós. Una obra mestra de la natura.
7 comentaris:
Bona descripció d'aquest estat.
A vegades ens oblidem d'aquests moments de buidor plena, pau, solitud, i quasi mística.
L'aire està ple de soroll i estrès.
La vida com a obra mestra, com a art, si és que pot ser.
Amb el relat d'avui has aconseguit que em transportés a un lloc idílic, on el vent m'ha acariciat la cara... quina pau!
@Jordi: I qui omple l'aire de soroll i d'estrès? Nosaltres o els altres?
@Helena: I tu què penses? pot ser o no pot ser?
@Jud:És fàcil moure's amb les lletres, no?
Jo penso que no pot ser, i ja està. L'art és art, la vida, vida. Però sempre hi podria haver alguna excepció a la regla.
Un relat molt sinestèsic, ple de ressons organicistes, val a dir. La natura i l'ésser humà com un tot. De vegades, l'home no necessita res més.
És difícil transmetre tanta pau interior en tan poques línies. Tots coneixem aquesta sensació, bé per haver-la viscut o per haver-la imaginat. Enhorabona.
Publica un comentari a l'entrada