De rossa

"Rossa, tu que t'esperes a l'altra banda de la porta, no em sents cridar? Rossa, tu que portes tants anys esperant a l'altre costat, no creus que hauries de fer alguna cosa?"

Quan ja no m'ho esperava, per fi, la porta es va obrir. Van venir de matinada i la van tirar a terra. Tu ja no hi eres. Jo sí. Després, la policia se'm va emportar emmanillat. Els metges em van posar una màscara i les sirenes em van adormir. Aleshores, no sentia les veus d'aquells infermers. Només veia llums taronges. Gent que em parlava, però amb qui no em podia comunicar. Persones d'un altre món cridant-me i plorant. Els teus pares, de negre, amb els ulls plorosos. Els teus amics, sense ànima, amb la boca pastosa.

Les panderetes ja no feien el seu so habitual, les guitarres ja no adornaven el teu benestar. La teva alegria va desaparèixer, per ells, ja fa molts anys. No creien amb tu com ho vaig fer jo. I no els acuso, ni jutjo. No tothom pot veure el mateix. Però jo estic segur que encara seguies darrere la porta. I jo necessitava cridar-te, anhelava parlar amb tu abans que el gas de l'infermer m'intoxiqués.

Ni els seus consells, ni aquell mossèn revestit amb una sotana caduca, ni la perpetua creu gravada al front; res va fer que m'oblidés de tu. 

I quan van obrir la porta, quan ells no van veure res; quan el temps es va aturar, la distància entre tu i jo es va escurçar. Ells no et veien, ells no et creien; però jo sí.