De boscos

Ella va néixer a un poble petit, lluny d'on els cotxes embruten el cel, a prop d'on els arbres es casen amb les muntanyes. Ho va fer sense l'estrella que guiava els humans, sense l'anunciació que esperaven els profetes. No va assistir-hi cap majestat, no va tenir cap acte de solemnitat. Tan sols hi eren les llàgrimes d'una mare, que agafava amb força la seva criatura. Dolça, rosada, pura. 

Aviat el pare la tapà i l'estrenyé fort. Ells sentien els udols dels llops, ell tenia por dels animals salvatges. Però la mare, que havia entrat al món de la natura, reclamà la seva filla; exigí el seu dret animal. I quan la tingué en braços sortí cap al bosc. El marit plorà en veure-la marxar. La volia retenir, però ella formava part d'aquella arboreda, ella era un animal més; sense roba, sense cap signe humà.

Les dues, enmig de la nit, s'estiraren sota un dels molts roures que cobrien el cel. La lluna lluitava per donar llum a les dues criatures nocturnes. I elles no ploraven, sinó que reien. Respiraven tranquil·les, contentes, mentre la petita prenia llet del bonic pit que la mare li oferia. Esperaren fins que aparegué el llop, amb les seves dents afilades, les seves orelles allargades i un nas negre com el carbó. Els seus ulls, gairebé units per la força del vent, miraven el cos nu de la mare. I després de passar-li el morro pel coll, tirant-li la cabellera enrere, jagué al seu costat. Aleshores, udolà tan fort que la lluna el sentí i li somrigué a ella.