Dalt del turó, a sobre d'una roca, seu la Irune. Ha dut un paquet de cigarretes i un encenedor; no necessita res més. Té davant seu la ciutat que la va veure créixer. Té, als seus peus, la ciutat que la va matar. Poc pot veure, entre tanta llàgrima omplint la còrnia. Molt pot sentir, entre tants records ferint-li els budells.
Un cop i un altre, tanca els ulls i veu sa germana morint, asfixiada, amb la cara morada i perdent la vista. La veu davant seu, com va ocórrer aquell trist 15 de febrer, quan ella romania en braços de la seva mare, mentre la seva germana perdia la vida. Un segell hermètic protegeix el cor de la mare, que des d'aquell dia no ha tornat a parlar, no ha dit ni una sola paraula. I no li estranya a la Irune. Aquell fatídic dia, la seva mare va cridar; va cridar tant que es va adonar que ningú l'escoltava. I si no t'escolta ningú, per què has de parlar?
Tothom li ha dit sempre que ella va ser una afortunada, que va ser l'escollida per la mare. Però la Irune maleeix aquella elecció. I molts cops ha desitjat que tot hagués anat al revés. La mare va triar, sí. Però mai sabrà quin criteri va seguir. Però mai sabrà què hagués passat, si ella fos la que s'hagués caigut al mar.
4 comentaris:
No sabem que ens depararà el futur, però el que està clar es que les desgràcies fan que la vida faci un gir de 180º...
@Jud: Només les desgràcies ens afecten? O tot el que succeïx al nostre voltant, per irrellevant que sembli, ens acaba afectant?
Quanta amrgor.
Hi ha tantes coses que mai se saben, tantes coses que mai sabrem...
És molt duur.
De mare només n'hi ha una i de fills vull pensar que tots sumen per fer-ne un de sol.
Publica un comentari a l'entrada