Molt lluny d'aquí se sent la cançoneta de moda que ens porta al mar. A tu no t'hi portaria si no fos per mi. Ni t'agrada l'aigua ni t'agrada estar amb mi; però la ment és lliure i jo faig el camí, sí o sí. I, sí, tu véns amb mi. Camines fent saltirons entrant a la sorra roent. Crides, no suportes cremar-te els peus. Rius, t'agrada que t'empaiti. T'agafo per darrere i no deixo que et treguis el vestit. Et vull du al mar, però no ho permets. Crits i xiscles del tot espectaculars. La gent no ens mira perquè no hi és. Però jo tinc vergonya i et deixo anar.
Un cop lliure de mi, canvies la cara i tornes a somriure. Et treus el vestit vermell que fa uns minuts onejava per l'horitzó i et posés bé el banyador. Saps que estic bullint. Saps que no ho hauria d'estar, però t'és igual. Et treus la part de dalt i camines buscant Moisès. Però les aigües no s'aparten, sinó que t'abracen. Els peixos vénen nadant per jugar entre les teves cames. Jo ho vull fer, però no em deixes i comences a nadar. Els petits animalons m'inviten a seguir-te. Accepto i allargo el braç per tocar els teus sensuals peus. Però ja estàs dues braçades més enllà.
No me n'adono i sóc al mig del mar. Lluny de la terra, lluny de tot. T'he perdut fa una estona. Així que m'endinso al fons marí, buscant el teu somriure capciós. M'endinso tant que ja no torno a sortir.
5 comentaris:
Quan se´ns ocorreix per què no començar a envair l´altre sexualment, i li fem cas a l´ocurrència tot seguit - la major part de vegades no en fem cas, o en fem passada una tímida eternitat -, quan no triguem més d´un segon i ens la juguem, entrem dins el vertígen d´una espècie de ruleta entre l´èxit del pas i el rebuig, i és quan la circulació sanguínea s´ha revolucionat tant, que estem en un estat de vertígen i taquicàrdia, cos bategant, que constitueix una experiència única. Una mena d´auto-Panenka evitable però formidable.
Quina llàstima haver-se perdut al mar, no creus que hauria d'haver seguit buscant???? ;)
@Jordi: Totalment formidable, tu ho has dit...
@Judith:I qui diu que no?
M'encantaria saber com acaba l'excursió al mar.
@Núria: pots acabar-la tu com vulguis... com a la vida, com als pensaments... tothom ens inventem tot... el final també!
Publica un comentari a l'entrada