Se li van acabar les ganes de viure. Un matí plujós va pujar dalt de la finca on vivia i, allí, en Marc va decidir acabar amb la seva vida. No tenia ni trenta anys. Tot per fer, que dirien alguns. Però res per voler fer, que deia ell.
La seva vida ja no tenia preu, l'havia venut tants cops que ni tan sols el més malvat lladre d'ànimes no volia saber-ne res d'aquell cor corromput. A poc a poc va anar degradant l'estatus material d'un muscle que bategava sense forces. De botiga en botiga, sempre rondant els carrers més tristos de la ciutat, sempre envoltat de mans plenes de sang, sempre en propietat dels qui res donen gratuïtament.
Va caure empès per la felicitat que mai va tenir. Va esclafar-se entre dos cotxes que no el coneixien. Va morir mentre respirava l'aire tòxic de la ciutat assassina. Segurament esperava una altra vida després. Tan de bo la tingués, cridava la seva mare mentre l'enterraven. Però ni Déu ni Satan acudiren al cementiri. Ni hi van enviar cap missatger. Sembla que allà resta ell, caient un pis i un altre, sense trobar el terra que l'havia de matar.
4 comentaris:
Quin relat més trist, però a la vegada és molt real. Hi ha tanta gent que passa inadvertida o que no sabem valorar...
Hi ha tanta gent que malgrat ser vius cauen,cauen i cauen, sense trobar mai un terra....Molt trist
@Judith: Però ell havia vent molts cops la seva ànima, potser sí que l'havien sabut valorar, no? Potser ell no s'havia sabut valorar? Donar-se el preu que calia...
@Gemma: vegades el terra mai arriba...
La gent que es tira des de ben amunt té la seguretat de morir? Qui li diu que no caura i quedarà en un estat molt proper a la mort però en vida? Realment volen morir? Casos i casos diuen que no és letal el tirar-se des de ben amunt...
Publica un comentari a l'entrada