Relat de campanes

Recordo aquell disc de gran dimensions, negre, donant voltes sobre si mateix, amb l’agulla resseguint el camí que li marcaven... i les campanades sonant. No és qüestió de debat si la cançó que venia després té res a veure amb el sentiment que el Miquel percep en aquests instants; però sí és rellevant aquell so constant de campanes. El mateix fil musical que ressonava per tot el poble el dia en què vam enterrar el meu avi. Era un dia fred, anàvem abrigats, i l’església es va omplir de gom a gom. Cada un dels aldeans ens va donar el condol personalment. La cua no s’acabava mai. Era una sensació tan horrible com pesada. La mateixa que el Miquel sent en aquests instants.

Té el telèfon a tocar de la mà, tot el dia que el mira. Espera la trucada final. No és pas la de Déu, ni la de Sant Pere, és la que li faran des de l’hospital. No té força per aguantar més. No ha nascut per ser un heroi, vol que tot acabi d’una vegada. Porta massa temps veient com el seu ésser estimat ha davallat físicament a un estadi gairebé vegetal. És encara ell o només és un cos inanimat? El va a veure cada dia. Li parla, tot i que sap que no el sent. Després, a casa, tot sol, o a la feina, envoltat d’estranys, pensa en quina sortida desitja. Li remou l’estómac de pensar que aquell final anhelat és el que sempre havia repudiat. Que vingui la foscor, el buit, la falç i la Santa Creu. 
Que s’acabi tot plegat, que em truquin, pensa durant tot el dia. És una espera lenta, tan lenta com el pas entre campana i campana, que continua sonant dins del seu cap, recordant-li que aviat s’acabarà tot, però que mentrestant ell és, contra tot pronòstic, qui deleix amb tota la força que arribi, per sempre més, la mort.