Es passeja entre bambalines. Podria fer-ho amb un tambor a una mà i un plataret a l'altra; però no, la seva discreció és, sempre, màxima. Fins i tot quan ha de dur la contrària, introdueix un moment de dubte, de pausa, per aplanar la resposta negativa. El seu pas discret, però, troba, tot sovint, algun fet nerviós que li provoca una ensopegada. Un cop involuntari, una disculpa, el seu rostre vermell, sobretot les orelles i el nas.
Sap que l'observen, això l'incomode, però és la seva feina. A més, no hem d'oblidar que, ni que sigui en el fons del nostre interior, tots els humans desitgem ser admirats. Per què, sinó, portaria una faldilla curta negra, molt curta; sobre uns legins també negres? Tota ella és una ombra, en la que destaca el seu cabell recollit, desordenat, que no és altre cosa que un reflex d'ella mateixa. Parla i gesticula amb una serenor caòtica que, si bé podria desesperar algú amb pressa, endolceix qui l'escolta amb espera.
2 comentaris:
Un tipus de noia, jove????
Publica un comentari a l'entrada