De fosca nit canta la cançó. D'alegre moment parla l'orador. Tot plegat crea un ambient trist i ple d'un patetisme solemne. Són vespres d'estrelles il·luminades i gent plorant de joia. L'home verd no troba qui l'acompanyi. Anirà sol, vagant de carrer en carrer. Fins trobar-se, gràcies al sant miracle, una dona amb una gran capa vermella, porta una caputxa negra i aguanta, amb una mà, una safata. Aquí descansen dos ulls. No són els seus, no són els de ningú. Haurien de ser pel cec que ronda pel barri. Però aquest no veu res i, naturalment s'ha perdut tal esdeveniment santíssim.
A l'altre costat del carrer, un mut veu l'escena i busca, desesperat, una santa que li ofereixi una boca nova, però no pot parlar i la iaia del quart segona no l'entén quan ell parla amb signes.
Són escenes quotidianes, bodegons metropolitans, que en forma de costumisme satíric apareixen cada any sense que Déu Totpoderós pugui evitar la mofa.
1 comentari:
Déu dona dents a qui no te gana
Publica un comentari a l'entrada