Estirada com està, mig despullada, sota un sol de justícia; ningú diria que està a punt de morir. Ell nota el balanceig de les onades -tot i que no hi són-. Sent la calor que els està matant -encara que ara viuen-. Però ella viu aliena a tot això. Fa dies que no ve la nit -ni la lluna, ni les estrelles-. Fa mesos que no vénen els núvols -ni la pluja, ni la brisa-. Viuen sols. Al costat d'un cocoter i un oasi de grans dimensions.
Dins de l'aigua hi circulen uns animals ben estranys. Al principi els hi tenien por. Ara són el seu menjar. Fins i tot ella, que els primers dies cridava quan els veia, ja s'atreveix a caçar amb les mans els curiosos àpats que, més tard, fan plegats.
Si bé cap dels dos està a gust amb aquesta situació, no gosen proposar una marxa llunyana. Saben -o creuen saber- que la mort els espera més enllà de les altes dunes que els envolten. I si resten en aquell reduït país de dues persones, què passa? -es deu preguntar el lector-. Doncs succeïx el que aquí explica l'escriptor. Passen les hores besant-se, acariciant-se. Beuen llet de coco i mengen quan volen. Parlen i parlen. I de tant parlar es pregunten perquè l'escriptor d'allà no els fa marxar.
4 comentaris:
home, també em pregunto perquè l'escriptor no els fa passar una bona estona... ;)
Tan i tan de "no fer res", és una mica avorrit. I per altre bada, de que parlen tantes hores, i no es barallen ? No proven de mirar que hi ha a l'altre costat de les dunes ? L'escriptor es creu Déu ?
Al escriptor tan li fa tot...d'aqui a rés moriràn tots dos i ell es quedarà panxacontent..o no?? Tura.
@Judith: a qui? als protagonistes o als lectors?
@Gemma: Sembla que a vegades l'escriptor s'ho cregui, no?
@Tura: fins i tot, potser, ell es divertirà...
Publica un comentari a l'entrada