Comptes fins a tres. Però uses el vuit, el nou i el set. Ara que ve ell, dius que ja no tens set. La vida se te'n va i tu segueixes al mateix banc. Ja fa mesos que no tens ni un cèntim al banc, fa dies que no tens res a casa. Plores i la recordes. Ella anava de blanc i tu portaves una rosa al pit, com tothom que es casa.
Sense roba i sense ànima. Un home se li acosta i l'anima. Res a fer. Està trist i recorda el seu objectiu: comptar. Conte un conte al comptador de comptes. Però no li suma res. Tot és un zero. No hi ha cap deu. Altre cop plora, desconsolat, buscant la veu d'un Déu.
"No existeix", li clamen des de l'altre costat de la vorera. "Sí existeix", replica ell enfurismat. "Però no tinc la clau de la porta del cel", continua. La discussió puja de to i fins i tot s'enganxen mà amb mà. Ull morat i dents caigudes. La seva cara és un poema. D'home va passar a gos i ara és un nen que crida a la seva mama.
El menyspreu s'ha apoderat de la ciutat. Avui és ell i demà ho serà el seu veí. Però no penses que seràs mai tu, lector morbós que et deleixes de desgràcies alienes. Les paraules homòfones no són persones homòfobes!
2 comentaris:
Sempre pensem que les desgràcies els passen els altres i els intentem consolar. Però poques vegades ens plantegem la verdadera realitat de la situació.
Només quan és nostra, no?
Publica un comentari a l'entrada