De gomes

Mentre l'home de blanc li premia el braç amb una goma, ell mirava la infermera. Ella era rossa, baixa i lluïa un gran pitram que la presentava als desconeguts. Sentia que li dèien coses, però no prestava atenció. Estava centrat en les pupil·les de la dona de blanc. El sec negre avorrit, en poc temps, es convertia en un fosc i obscur mirall humit i tendre. Ull amb ull s'adonava del que passava. 

Un arbre, al costat del desfibrador, floria i cobria el verd de la copa amb preciosos pètals blancs i liles. La infermera trencava una de les branques, que li molestaven, i començava a menjar-se-la. Deia que era tan bona com una secallona. El doctor deixava la goma i els estris manipuladors i s'enfilava al punt més alt del tronc.

Ell, somrient, agafava les flors que tan li agradaven i les tirava al terra. Només caure, es produïa  una petita explosió i apareixia un conill vermell. Doctor i infermera cridaven, presos pel pànic, en veure els petits animalons corrent per la sala. Ell els agafava, sense por, i els vestia, amb una corbata i un mocador.

Quan sonava l'alarma celestial, i tots els conills s'amagaven sota la màquina de respiració assistida, l'arbre es feia petit. Arribava a unes dimensions tan ridícules que el doctor es pixava de riure. En veure-ho, la infermera treia uns bolquers i els posava per sobre dels seus pantalons.

Ell, mentre l'home de blanc li premia el braç amb una goma, mirava la infermera.