Una llibreta per dibuixar. Tot de pàgines en blanc per pintar. Un món nou per descobrir. Ell, menut i divertit, l'agafa amb il·lusió. No sap què farà amb ella. Però un neguit li recorre pel cos. Salta, riu, tanca els ulls i perfila un somriure encantador.
Un cop l'obre, ha de prendre la primera decisió. Quin color agafar? Per sort té un pot ple de llapissos. Alguns no tenen punta, ell mateix l'ha escapçat -sense voler-; d'altres estan molt afilats. Uns són alts i es veuen de seguida, d'altres són curts, ja molt usats. No tria segons alçada o punxa. La seva selecció es basa en la reproducció del seu món irreal. O del seu món real. Ell no sap quin dels dos és el veritable. Tampoc es qüestiona si la realitat existeix o no. Veu coses dins seu. Percep coses de fora. Interpreta i crea jocs interiors. Ell és pura creació. Encara no ha rebut la castració civilitzada.
Taral·larejant una cançó agafa amb força el llapis vermell. Traça unes línies absurdes. Tenen tant sentit que ens semblen, a nosaltres, una estupidesa sense cordura. Guarda el llapis i en prèn un altre, aquest cop és blau. Continua així fins que m'invita a participar. Li faig cas i prenc el llapis negre, dibuixo una cara.
Ell em mira entristit i, sense saber encara parlar, em pregunta: ¿Per què els grans només sabeu dibuixar amb el negre?
3 comentaris:
Bufetada matinera . hauriem de conservar l'esperit lliure.
Els nens són els sers més intel·ligents del món! hauriem d'apendre molt d'ells, i no al revés!!! visca els colors!!!! ;)))
@Gemma: Sempre!
Judith: Els colors són la vida! Hi ha res més subjectiu que els colors? Tanqueu les llums i ho veureu!
Publica un comentari a l'entrada