De parquet

Assegut a terra, sobre un parquet vell i trist, recorda la nit de les llums. El cava i el soroll estrepitós havia alegrat el barri. Tots contents havien begut i rigut. Quin sopar més bo, diu interiorment. Rememora moltes coses, tot i que no tot; ara ja fa molt d'aquella nit. Però veu clarament com, quan ja tothom dormia, ell seguia despert. Ja li deien al poble: "tu mai dormiràs, seràs com Satanàs".

Des d'on seu ara, encara la veu al mateix lloc on la va veure estirada aquella joiosa nit. No li cal tancar els ulls, ni fer cap moviment rar que serveixi de conjur. Ella encara està allà, jeu al llit, d'esquenes. Ell passa per davant de l'habitació i la veu. S'atura. Pensa si ha d'entrar. Dubta. No ho fa. Però es queda aturat a la porta. Observa la seva figura moldejada. La silueta, al estar ella de cap per avall, pren força per la cintura. 

No és una escena sexual, de moment. Només és eròtica. Ell l'entén així, perquè la seva realitat del moment parla d'una atracció sensorial. Però en menys d'un minut, aquelles calces innocents de color verd blavós -que bé li semblaven un banyador quan les ha vist per primera vegada- s'han convertit en el seu objecte de desig. Vol posar-se al seu costat. Sense fer soroll. Vol acariciar-li les natges i treure-li la roba interior i la samarreta, que és l'únic que duu. Sap que no ho pot fer, però ho fa, dins seu. Aquí ningú li pot dir res.

La despulla de tal forma que ell, excitat com està, es converteix en una llum més en l'obscuritat.