De matar

Maria, recordes aquells dies tristos en els que ens abraçàvem fins morir? Maria, recordes quan encara érem vius i sortíem per les nits a buscar les estrelles? Maria, tots aquests records em pertorben ara que estem aquí dins. T’agafo la mà i noto que mai ja no podrem sortir. Sento l’obscuritat que ens hem creat. Endevino el teu cos, tan diferent de com era abans. Acaricio la teva cara, o el que queda d’ella, perquè tot el que érem ja no hi és. Som un grup d’ossos plens de forats, som la negació en persona. Però ho som tots dos junts. Sense ningú que ens digui que érem una mentida. Sense ningú que ens cridi per darrere.Ho sé, sé que per molt que no em puguis contestar penses el mateix que jo. Quatre parets ben juntes. Un metre sota terra. Tranquil·litat absoluta. Aquí al costat, estimada, neixen les flors del nostre jardí; aquí a sobre creixen les flors vermelles que tant t’agradaven. Ara ja no les podem veure, però seria absurd creure només en el que veiem. Aquí dins no es veu res, no ens veiem nosaltres, no veiem futur. La por corre per les venes dels qui esperen alguna cosa per demà, però nosaltres només l’esperem per ara. Maria, aquesta humitat infinita, recoberta de fusta de roure, ens matarà.