divendres, 23 de desembre del 2011

De vermell


La ciutat vermella em sedueix. La ciutat vermella em compungeix. Proves de fer-ho sol, però la companyia et persegueix. Cotxes xisclant i meuques rondant. No hi ha un carrer sense el roig dominant el cel. Avui el color ja no és el d'ahir. T'asseus i mires el món, davant teu, en un carrer qualsevol. T'aixeques i mires la ciutat, sobre teu, en un barri com un altre.
La ciutat vermella acompanya la teva pell. La ciutat vermella és el meu dit sobre el teu pit. Camines perdut per carrers estranys, tots et sonen, cap és teu. I mires amunt, buscant els ocells que un dia et van acompanyar. I mires avall, cercant l'asfalt que ja no hi és. La pols s'ha endut el que hi vam construir. Forats entre fanals caiguts. Vidres trencats i gent plorant. Ni rastre del teu somriure.  
La ciutat vermella és una cançó de soul sense cantant. La ciutat vermella pels aires està saltant. Et refugies sota les mentides, baixant la vista quan els veus; t'amagues darrere el tanc, oblidant les seves veus. 
La ciutat vermella ja no hi és.

2 comentaris:

Gemma ha dit...

Temps passat? Una mirada d'ànima , sorgina d'una ciutat en guerra??? O tu o jo, no estem amb un moment gaire alegre. Jo segur. Felicitats, Bon Nadal i un bon any. <3

Yves ha dit...

@Gemma: Bon any nou! Doncs podria ser, és clar, una ciutat en guerra...