De mons

De molt lluny ens veus. Asseguda sobre una pedra, mires amb calma com ens movem, com ens destruïm. La nostra ràbia no t'afecta. El nostre final no et compungeix. Has aturat la lectura d'aquest llibre que trobes tan interessant. Has cessat una acció per començar-ne una altra. Les dues tenen relació, o no. Són dos mons completament diferents. Tu tens la sort de tenir suficients eines per veure'ns a través de tantes galàxies. Nosaltres, dissortats com som, no podem veure't. 

Ben pensat, però, no sé si ens serviria de res poder-te mirar i veure't al teu planeta, tan lluny d'aquí. No crec que ens ajudés, ans el contrari, si sabéssim que estàs veient-nos i no fas res, potser encara seria pitjor. Alguns creuen que conèixer la vida dels altres, ni que sigui a tants milers de quilòmetres, és un plaer; però conèixer-la i veure la teva passivitat seria un suïcidi.

Mons separats. Mons llunyans. Units només en una direcció. Quin gran disbarat, tot plegat.