Relat de les claus

L'Esteve i la Dolors jeuen al llit de la seva habitació, al pis que tenen al carrer Muntaner. Fa una estona, aquella cambra, que ara desprèn tranquil·litat, era un niu de suor i de crits. Han deixat que la passió els conquerís, sense escuts, només usant les seves armes corporals. La roba està tirada pel terra; els llençols descansen als peus del llit. Ells dos miren per la finestra. Fora, la vida continua igual. Dins, el temps s'ha aturat. En poca estona entren al món dels somnis; primer un, després l'altre.

Amb els ulls clucs i la ment a l'inframón, no s'adonen que un home, vestit amb una llarga túnica negra i una caputxa, que li cobreix gairebé tot el rostre, entra a l'habitació. Ho fa en silenci. I obre una maleta que porta amb ell. D'allà treu un clau d'uns 50 centímetres i un martell. S'assegura que les mans dels amants estan agafades i comença a clavar el clau. Ells, adormits, no noten com l'acer penetra a través de les seves dues mans, fins que s'introdueix a la fusta del llit. 

Un cop feta la feina, guarda les eines a la maleta i marxa, sense fer soroll. I el silenci del pis només es trenca pel goteig, pausat, ara sí, ara també, de la sang que cau del llit.