Relat de civilitzacions

A la nit se senten els grills cantant, o durant el dia... No sé... Qui diu que és de dia? Un rellotge? Un senyor? Una religió? Una civilització?

Tic tac, s’acaben les piles. S’esgota el temps. Arriba la mort. Ens enterren a tots. Tots som enterrats. Sota del terra passarem la resta de l’eternitat. Se senten unes veus, no és un viu dins d’un taüt, per sort, és el capellà, que res per nosaltres. Ja podrien treure’ns d’aquí en lloc de fer sermons en nom nostres. M’estic rebel·lant, m’indigno. Però no puc sortir. Sóc un home tancat. Alliberat, diu el sacerdot! Diu que estic alliberat! Si no puc ni moure els braços, per favor, que algú em tregui d’aquí. Espera, que ara calla, potser és que intenten sentir-me. Ajuda, auxili! Collons! I aquesta música? Però no volien sentir-me? Qui està tocant aquest horterada? A mi no m’ m’agrada la música clàssica! Ni el dia de la meva mort poden respectar-me? Si pogués sortir, escolliria una cançó més adequada. Tranquil·la, serena, ideal per a la meva mort. Després em tancaria jo mateix a la capsa, deixaria que m’enterressin i, un cop dos metres sota terra, cridaria ben fort perquè em traguessin. 

Relat de taques

El sergent fa hores que ha deixat l'habitació. A dins, a fora; no hi ha ningú. Dibuixa doncs, l'artista, quatre parets blanques, brutes, amb ratllades d'haver mogut els mobles de l'interior. Quins mobles? Una taula de fusta, antiga, de color marró fosc, amb les cantonades raspades d'haver xocat massa contra les parets. També dues cadires que, llastimosament, no s'aguanten del tot. Les seves potes estan torçades, a causa d'haver sigut tractades com a projectils violents.

La història s'escriu en lletres, però també en taques. Com una que resta al terra, sense que ningú l'hagi netejat. És un bassal de sang assecat, de color vermell fosc, amb rodones blanques. No sabria dir de quin dia és, tampoc seria rellevant.

"Amor dolç, que mastegues aquell xiclet gastat. Estimada, que m'has deixat, torna aviat". Sona la cançó que s'acaba d'inventar, qui? No se sap. Però ell la canta. Qui? Tant fa. La taca de sang segueix allà, com si res passés al seu costat, aliena a tot un món que apareix i desapareix.

No importa si les flors comencen a créixer al poble, o si el blat ja està preparat per ser segat.  Els nens pel carrer, jugant i saltant, sense témer el pas dels cotxes inexistents... Queda tot lluny d'una forma irregular dibuixada, sense voler, en un terra imaginari massa real.  

Aviat serà primavera, primer vindrà l'hivern; passaran els dies i moltes vides ens deixaran, s'allunyaran del nostre costat, les enterraran a dalt del turó, allà on només s'hi entra amb una clau. Per molt que plogui, una gentada hi anirà, diuen que s'acomiadaran i que no hi volen faltar. Però ningú vol entrar a aquella habitació per netejar la taca de sang, que segueix impertèrrita lluint un color desgastat i trist per tota l'eternitat.

Relat de balbuceigs

Blanca lluna de nit fosca. Se sent l’oblit de les vides perdudes al compàs d’una melodia sorda. Les creus, absorbides per ningú, creixen camí del cel. Estirat, sobre el fred marbre protector dels fantasmes, escolto la teva dolça veu. No és meva, n’estic segur, però dins de l’imaginari que em porta a tu, tampoc és teva; és nostra, perquè durant tants i tants anys ens l’hem fet dels dos. Perquè ara és ahir, quan les teves paraules creaven experiències en mi. Perquè tu ets jo, quan jugàvem a ser feliços per sempre més.

La nit m’ha trobat endormiscat, pensant no només en la historia que vam escriure, sinó també en la que vam oblidar. Ens vam prometre esborrar el pas endimoniat de gels i vidres, de caigudes i sang, del balbuceig de qui es fa gran, de qui no perdona, de qui se sent traït per la vida. Així, a poc a poc, sense presses, vam creure en l’eternitat.

 La pedra seguia creixent quan nosaltres l'havíem esborrat. No calia picar cada matí, ni trinxar res per a tarda. Al vespre, féssim el que féssim, la matèria es reivindicava, l’esperit sucumbia; l’alegria desapareixia i la solitud cobria els ulls amb un vel de tristor.

Relat de jacuzzis

Sembla que el sabó no neteja com hauria. Hauria de fer. Hauria d’haver. Ha de fer. En tot cas, no neteja. I per molt que fregui, queda tot brut.

Els experiments del Joan queden sempre per terra, ningú no els recull. Això sí, intenta per totes totes que el fregall raspi amb força i deixi l’escena del crim neta i polida. Fins i tot quan les incidències tenen a veure amb les seves aficions. Una d’elles, aquàtica.

Va ocórrer fa uns dies, entre bombolles de ginebra i fustes de cartró. Allà dalt, amb un escenari ple de gent. L’alcohol es va apoderar del moment i, quan tots volien escampar la boira ell va decidir aturar l’escena i posar el lector en coneixement del que passava. Un dinar, uns invitats, una taula, unes begudes. Hores i hores de conversa. Després l’amfitrió proposant el que no ha de proposar, un banyet en un jacuzzi que ha instal·lat a la terrassa. Tothom accepta tot i no haver portat banyador.

Els veïns es col·loquen en posició d’observadors.  Elles es treuen els vestits i es queden amb roba interior. Tot i que els homes insisteixen, no es despullen del tot. Ells sí. No tenen cap tipus de pudor.

Després les bombolles i el sabó converteixen aquella aigua clara i transparent en una paret opaca. A sota, les mans busquen els cossos. Els cossos busquen el contacte. El contacte sorgeix i tothom dissimula. El que passa a sota tots s’ho imaginen, però es neguen a acceptar-ho. Sempre hi ha qui no rasca. Però el sabó a vegades embruta, a vegades neteja. La consciència, però, no hi ha qui la pugui rentar.

Relat de nois

I la llibertat va arribar amb els nois. Fora de les terres ocupades. Lluny dels crits oblidats. Sota d’aquella guerra innoble on els que lluitaven no eren soldats.

Va aparèixer la calma, o així ho esperava ell. Va esdevenir tot més planer, més tranquil. Com aquella planúria de l’interior, on costa trobar els arbres a peu de camí. Els marges són mers indicadors de pas, on, de tant en quan, un tronc es dibuixa amb força.

De nit, de dia. L’aire bufa tan fluix que el sol crema fins i tot en la seva llunyania.

Els dos paisatges eren diferents. Un dels dos podia semblar un motí, un combat de boxa, però per a ell no era més que un joc de nens. Aprendre, ensenyar, jugar. Mai és tard per fer-se xic. Caldrà molt de temps per veure l’horitzó perdut.