Gota a gota et va buscar pels passadissos de l'edifici blanc. Pastilla a pastilla et va intentar trobar a les cambres de recuperació. Injecció a injecció va deixar-se endur pels homes de verd creient que ells sabien on eres.
A poc a poc va marxar d'aquest món, tancant uns ulls blaus que mai ningú va entendre. La seva mirada era perduda, deien. La seva visió era fictícia, comentaven. El lligaven de mans i el creien perillós. Però ell mai no hagués fet mal a ningú. I menys a ella. A qui hagués estimat amb bogeria si l'hagués trobat. Ho va intentar escalant els edificis més alts. Ho va provar saltant dels avions més potents. Va temptar la sort, o la mort, com deien ells. Però ell estava segur que la localitzaria. No li calien mapes, ni radars; només preguntes i jocs malabars. Clavava els ulls a l'horitzó i apareixien l'Alícia i el conill entremaliat. Agafava una pedra i la convertia en un anell d'or daurat. Besava els murs blancs que l'envoltaven i els pintava de colors llampants.
No tenia límits. No s'aturava davant de res. I ells l'odiaven. No podien suportar que fos feliç. El drogaven i l'insultaven. El tancaven i el repudiaven, però no sabien que aquelles parets mai el privarien de navegar per l'univers.
4 comentaris:
Suposo que hi ha molta gent que han tancat injustament pensant-se que estaven bojos simplement per pensar diferent.
Què complicat és el món dels "bojos". Ells creuen que son els altres els que no coordinen i viceversa, però la realitat no existeix, veritat?
@Llàbiro: En el fons, tots pensem diferent, no? O... en el fons tots pensem igual i acabem dient que pensem diferent?
@Judith: touché!
Estic d'acord amb la Judith, on és la realitat realment ?
Publica un comentari a l'entrada