Són les nou del vespre a casa del Quim. Ja fa estona que els nens sopen. En uns instants marxaran a dormir i pare i mare es quedaran sols. Mentre el pare els dóna les postres, la mare posa un parell de troncs a la llar de foc. Encara no l'encén. Li falten llumins i va a la cuina a buscar-los. Aprofitant aquests moments, els dos troncs inicien una conversa que recorda el Sant Sopar.
-Escolta, aviat un dels dos cremarà tant que encendrà l'altre. No sé si prefereixo ser jo qui t'encengui a tu o si, d'altra banda, siguis tu qui em torni a mi en cendre roent.
-Realment t'importa això? A mi m'és completament igual ser el primer com ser el segon. A més, potser ens escalfem a la vegada i els teus dubtes s'acaben de cop.
-Doncs a mi em preocupa saber si sóc jo l'origen de la teva escalfor. No és el mateix que jo t'encengui a tu a que ho faci aquesta dona que no coneixes, no?
-L'inici no és important. Tots dos sabem com acabarem. No podem fer-hi res. Ara som fusta, després serem cendra. Si en el pas d'un estadi a l'altre gaudim o no, creu-me, no és important.
La dona arriba de la cuina, porta un llumí a la mà i un tros de paper, que encén un cop el té col·locat sota dels troncs.
La llar de foc, a poc a poc, queda coberta d'una alta flama. El vermell tenyeix el color dels ulls de la mare i el negre s'apodera de les fustes. En pocs minuts tots quatre senten l'escalfor dins dels seus cossos, que es desfan fins quedar-se completament nus.
1 comentari:
Bó, però crec que si que és important, en aquest cas, l'ordre dels fets.
Publica un comentari a l'entrada