D'amagat

Entre fum contaminat, van veure passar les hores. Sense voler desconnectar, van conèixer moltes coses. Cada paraula era un bes amagat. Cada frase era una intenció descontrolada. Sota la foscor de l'aire corromput de la ciutat, trobaven el canal. Parlaven durant hores. Buscaven la vida i la pena. Cercaven un no-res que els robés l'espera.

"El meu avi ja m'ho deia, ja", li confessava. "Tot el que diguis i facis influirà en l'altre". I ell creia en aquella màxima. L'explicava a tothom. La volia compartir. I ella no li feia cas. Però ningú gosaria dir que no era així. "Què difícil és parlar amb tu", li deia somrient. "Què difícil és parlar amb mi", es deia entristit. 

Les seves converses van durar el que duren les vides trencades, una eternitat inesgotable. Un relat rere l'altre. Sempre compartint tristor i serenor. Buscant la fugida anhelada. Cercant un nou món que, tots ho sabíem, mai arribaria.

Al final... al final va venir la mort, com sempre. Perquè no existeix cap altre final que no sigui la mort. I mentre morien, l'un lluny de l'altre, recordaven les seves converses: supèrflues, estúpides, banals... tan vitals com totes les altres.

Els enterraren a la sorra de platges diferents. Sense caixes de morts, ni flors, ni músiques paradisíaques. I ells dos continuaren parlant i parlant. A través de l'aigua es comunicaren, sota l'auspici de la nit, amb l'ajuda de les estrelles. D'amagat, com sempre.