De diaris

El Jan i la Quima es coneixien de feia molt de temps. Sovint estaven l’un a casa de l’altre. A vegades amb la família, d’altres cops sense ningú més. La seva amistat era molt bona, sana; amb confiança i sense tabús aparents. 

Un dia, tots dos prenien unes copes al bar de la cantonada. Havien estat sopant amb uns amics i, finalment, tots havien marxat. Només quedaven ells dos, que es divertien xerrant i bevent. Entre tanta copa l’estat conscient va deixar pas a l’inconscient. I el Jan li va confessar a la Quima que, alguns cops, li havia mirat el seu diari personal. Ella no s’ho creia i pensava que era una broma, així que ell li va descriure amb tot detall com s’ho feia per mirar-lo: “Mentre tu ets a la cuina, jo entro a la teva habitació, obro el tercer calaix, aparto els mitjons i miro el diari. Sé que no està bé, però no ho puc evitar. Ho faig”.

Ella es va quedar atònita i, després d’uns segons, va decidir reaccionar canviant de tema. Però al cap d’uns minuts va tornar a la conversa del diari, i li va pregar que no ho tornés a fer mai, sota cap circumstància. Ell li va dir que seguiria les seves ordres i que ho sentia molt.

Passats uns primers dies incòmodes, tot va tornar a la normalitat. Ells es veien, reien, s’ho explicaven tot. Tornaven a ser els amics de sempre. Però el Jan ja no va mirar mai més el diari de la seva amiga. I la Quima, cada dia, escrivia a la pàgina que tocava, ben gros i subratllat: Jan, vull fer-ho amb tu.