Relat de sorts

Quan li faltaven les paraules, mirava el cel. Quan li faltava el menjar, tancava els ulls. Els veïns van ensenyar-li que, per ser bon noi, calia suplicar les coses. Ell ho feia, era obedient. Els hi dedicava un bon somriure i els hi prometia que es portaria bé. De nit no feia soroll, orinava directament al clavegueram, no embrutava ni les parets ni el seu banc.  El seu ordre i la seva neteja immaculada eren les normes no exigides que li havien imposat els seus amos.

Va succeir ja fa molts anys, quan una nit de maig, després de beure’s una ampolla sencera de ron, va ensopegar amb el seu cap. Un moment fortuït. Un destí ple de mala sort. Un desig que no es desitja a ningú. Els dos anaven torrats, però ell més. No va contenir-se, va alliberar-se de l’esclavitud laboral a la que estava sotmès cada dia. Ho va fer sense embuts, dedicant-li quatre insults, una escopinada i un cop de puny final.

El resultat no es compte amb el número de dents que va perdre el seu cap, sinó amb la bronca i la humiliació que va rebre al dia següent a la feina. Tot semblava, però, que el correctiu s’aturaria aquí. Res més lluny de la realitat. Una carta. Una capsa amb les seves pertinences. La seva dona plorant. I una depressió de cavall. Durant un mes, el clima a casa va ser infernal. Ella el culpava a ell. Ell culpava la sort. La sort no era res.

Aviat la solitud, el banc, les papereres, les mantes estripades, els pantalons bruts, els cabells plens de ronya. La resta per explicar és només la història d’un súbdit, que abaixa el cap per demanar caritat.

Relat de sofàs

Vaig tenir una cita amb una prostituta l’altre dia. Res important, un petit capritx que em vaig donar després d’enfadar-me amb la guàrdia urbana. No podia més, estava histèric, necessitava descarregar i tenia dues opcions. O entrava a casa i destrossava tots els mobles vells que molesten al mig del menjador. O anava a veure la Rianh. Ella és dolça, té una veu suau. Mastega el xiclet com si no li cabés a la boca. Sempre té un moment per a mi, sigui l’hora que sigui.

Vam anar al raconet on em porta sempre, darrere dels matolls, al costat del Palau d’Esports. Em va explicar que últimament no fa massa feina i que va curta de diners. M’ho deia mentre me la mamava. Allò em va destrempar molt. Vaig haver de demanar-li que s’aturés. No se’m posava dura. Vam seure a un racó i li vaig explicar que jo tenia pasta, que no anava malament, i que li donaria alguna cosa. Tots tenim problemes, em va dir ella. I és cert. La resta de la nit la vam passar enrotllant-nos i xerrant. És tan fàcil parlar amb ella. De seguida va veure que jo estava deprimit, que tenia algun cosa que m’angoixava. Hem de trobar el nostre camí a la vida, em deia. Collons, prou que ho sé. Però és impossible. Ningú no creu en mi. I després miro la tele, veig aquells sofàs antics tan cuidats, on seuen pallassos que no saben fer riure. I no ric, Sinó que ploro. I no ploro per mi, que podria; sinó que ploro per ells. Els hi han posat un altaveu a la boca i s’han cregut que parlaven.

Quan penso en tot el que diuen, en tot el que fan, aleshores sí que caic a terra. La història ens escriurà quatre ratlles. I no seran tan dolentes com les que escriuen ells. Hem acabat acceptant que la merda és caviar. I com passem gana, ens empassem qualsevol cosa.
Al final, vam follar. Era previsible. Ja ens havíem netejat per dins, així que ens tocava fer-ho per fora.

Relat de connectats

No li pot esquitxar tant l’aigua com l’aire. És un miratge. Pura imaginació. Per tant, no la deixarà al seu lloc. Bufa, intentant que fugi, però ella no té ales. No marxarà. Restarà allà, quieta, estàtica. Escoltarà la música que ell posi. La sentirà per les orelles, la gaudirà per dins. Fluiran les notes per tot el seu cos, aconseguint que la seva pell sigui un paisatge escarpat, ple d’ensurts i d’irregularitats.

Els records serviran per connectar-los. Ella no somriurà. O sí. Vés a saber. Només ell ens ho podria dir. Aquella imatge de fa tant de temps, aquell moment viscut, aquelles il·lusions compartides. Cap somriure queda a l’oblit quan s’ha viscut cada instant amb intensitat.

Fa estona que ha apagat el llum. La sala és fosca i tranquil·la. Només hi són ell i la seva respiració profunda. Al fons, el mar. L’aire humit ple de salnitre entra sense presses. Es tapa amb una manta, però no tanca la finestra. Allà al fons, on es barreja l’aigua i l’aire, just a l’horitzó dels somnis perduts; ella s’alça i el saluda. Sempre somrient. Com era d’esperar, les gotes són poca cosa al mar, però mullen quan surten de l’aigua.

Relat de pesats

Aquesta és la història d’un home que no es podia pesar. Viatjava amb la seva maleta, sense mai no trobar on poder-se parar. De petit li deien escanyolit, de gran l’anomenaven gegant. Va créixer desmesuradament, sense que ningú, ni res, no el pogués pesar.

De nit, quan tenia son, procurava trobar ajuda. De dia, quan seguia tenint son, exigia un cop de mà. Però eren tants els seus desitjos que mai ningú no el va deixar descansar.

Fa tres dies que és mort. La història va acabar sense saber el pes d’una persona que no valia res. Des d’aleshores, desposseït d’aquell misteri gravitatori, és un tros de filet més, penjant d’un ganxo d’acer inoxidable, dins d’una nevera industrial. L’han tallat en trossos grans. L’han marcat i, aviat, serà valorat el seu pes en or. 

Relat d'avorrits

Els més il·luminats diran que està mirant les estrelles, que cerca a l’Univers la bellesa de la infinitat humana. Nosaltres no ho sabem, però segur que algun que altre atrevit gosarà dir que s’avorreix. Però si s’està divertint és impossible que s’avorreixi. Per això, ara que resta estirada boca amunt, mirant la càmera del seu telèfon mòbil, passa l’estona pensant en quelcom que li fa un nus a l’estómac. No ho hauria de fer, però ho fa. Es mira, però no es veu. Sinó que s’imagina qui la mira. I riu, somriu. Els seus llavis de noia entremaliada la delaten. És conscient dels seus actes inconscients. Juga amb foc, un foc tant ardent com els seus ulls, un foc tan exaltat com el seu cos.

I mentre el foc crema la foto que es fa, una mà sobrepassa els límits de la realitat. Lluny, a prop. Les distàncies no existeixen quan un es posa a pensar. El dit índex recorre la seva cara, posant-li els cabells per darrere de l’orella. Després rellisca pel coll fins arribar al teixit que separa allò sensual d’allò carnal. Com si fos un ganivet, que talla les fronteres prohibides de la societat, segueix cos a baix, obrint la camisa i deixant al descobert el cos del pecat.

No hi ha qui apagui aquella escalfor, que s’intensifica amb un bes suau al melic.  Aquella cintura dóna vertigen, li caldrà molta paciència per no menjar-se-la de cop. Però lluny de descontrolar-se, segueix la carretera sinuosa del seu cos, descordant-li els pantalons, que baixa suaument. Són dos cossos nus. Ningú els vindrà a salvar. Passaran la nit junts, mirant-se, besant-se; unint-se l’un amb l’altre. Algú dirà que s’avorreixen, segur. Però ells es divertiran, com sempre, dins d’una foscor prohibida i salvatge.