Relat de noranta

Núvols grisos corren pel cel sense pressa ni ganes de marxar. L'aire continua brut com quan ell s'ha llevat. Ja dutxat, amb el cos net i l'ànima seca, inicia el camí del passat. Sense voler, sense desitjar res, surt abrigat al carrer i tanca la porta de la finca, abans oberta de bat a bat.

La ciutat, en aquesta època de l'any, regala un cel blau preciós, però només ho fa quan el gris no s'apodera del context social i espiritual. Avui tot és fred, grisós, trist. Pas a pas, observa una senyora gran, deu tenir uns noranta anys, seu en un banc individual d'aquests que han fet tan de mal als vells. Mira com passa la gent, va abrigada de baix a dalt, amb unes sabatilles d'anar per casa, ben gruixudes; uns pantalons mig esparracats, de pana, un abric que li arriba fins més a baix dels genolls, una bufanda i un barret de llana. No té ningú amb qui comentar la merda de temps que li destrossa els ossos. No té el seu marit que fa anys va morir, no té els seus fills, que fa mesos que ni la truquen per saber com està. Les veïnes no surten de casa, ella se sent sola i ell l'observa amb alegria, amb un petit somriure. Semblaria estar boig si no fos que dins seu veu la seva mare, asseguda igual, en un banc de fusta gastat i ple de pintades de joves adolescents que busquen el seu lloc al món. La veu allà, després d'haver esmorzat en un dels bars antics del barri, en aquell on l'olor de cafè inunda la vorera,  en aquell on les dues dones que el regenten et saluden amb un somriure a la boca. La veu allà, passant l'estona sense ganes de morir. A prop seu d'altres avis fan la seva, no es poden comunicar, no sabem qui va idear aquests seients separats, però segur que no es passeja per la ciutat, veient com ha trencat els lligams de la soledat.

Abans d'arribar a la farmàcia, veu una fila d'homes, són dos nens i dos senyors grans, van ben vestits i caminen davant d'una església preciosa que no els correspon en religió. El sol s'escapa entre algun buit dels núvols més fins, la palmera en dibuixa l'ombra i ells la trepitgen parlant sense fixar-se en la bellesa d'unes pedres antigues i sinceres. Darrere seu quatre figures més els segueixen els passos; són quatre dones, dues nenes i dues senyores. Porten uns vestits colorits i les cares pintades. No són pigues, sinó punts de colors. Els seus bells cabells negres queden recollits sota un vel vermell. Caminen alegres, a una distància prudencial de qui els precedeix. No s'hi barregen, però a la mirada del nostre home hi surten junts, com una gran família que s'estima, sense que ningú hagi gosat separar.

Ja a prop de casa, amb les compres fetes, dues dones àrabs se'l queden mirant. Elles esperen, no saben què. El fred ja ha arribat; els seus homes, no. A ell li agradaria que elles s'aixequessin i ballessin, riguessin i parlessin. Però no tothom ha de seguir els mateixos passos, ni cantar les mateixes cançons. Se les mira mentre posa el clau al pany de la porta. Veu altre cop la seva mare, arribant amb presses i un caminar lent. Amb un somriure a la boca i la cara arrugada. La veu amb noranta anys i un caminar tortuós, que necessita l'ajuda d'una crossa tot i anar sola pel carrer. La veu vella i gastada, la veu com no l'haurà pogut veure mai. 

Relat de frau

De nit sortia a comprar tabac, de dia anava al super a parlar amb les caixeres. Es deia Roberto, conduïa un Ford de color gris. Va provar de fer-ho tot, però no va fer res.

Les estrelles caminen de tort quan bufa el vent. A la ciutat ja fa dies que la brisa és forta i deixa els carrers ben bruts. Caldrà que algú vingui a ajudar-lo. Seu aquí, vull parlar amb tu. I aquestes frases gastades abans de donar-li un cop de puny a la boca i deixar-lo sagnant durant una bona estona. Necessitarem ajuda per netejar-ho tot si es nega a acceptar la realitat, la nostra realitat. Pareu, pareu. Cridarà com si fos una truja en ple mes de març. No hem feu això. I d'altres pregàries no apreses a l'escola cristiana a la que va anar. Es confondrà, es pensarà que serem dos. Suplicarà tant fort que li retronarà el cervell i se sentirà alleujat quan les dents se li caiguin a terra. No usarà més aquesta llengua bípeda que tant de mal va fent, no gosarà dir el meu nom, ni el de l'altre, si és que hi hagués algú més.

-->

La nit caurà del cel com els quadres van desaparèixer de casa seva. Sense fi veurà com tot allò es converteix en el pa de cada dia, la sopa que haurà de menjar fins la fi dels seus dies, sense queixals i amb els llavis partits. Diuen que diu ja més bogeries de les que deia quan era lliure. No parla d'aquells dies en els que sortia a comprar qualsevol cosa per no comprar res. I és que a vegades Hades pren les armes i deixa els sants barons lligats de mans a l'espera que el seu rei els vingui a buscar. Una espera que no arriba mai. Un final que se succeeix un  cop i un altre mentre ell diu una mentida rere l'altra.

Relat de folls

"Aquesta és pel Roberto, perquè continuï així de foll".

Han vist aquell vell Ford, de color negre i amb els seients gastats, tirat al mig de la muntanya. No se sap qui el conduïa ni si algú ha pres mal, però els aldeans ho han comentat tot des de què l'han trobat. Les grues han tardat més de dues hores en treure'l d'allà baix. La pluja ha dificultat tota maniobra i al final, gairebé de miracle, aquella màquina de somnis destrossats ha pujat a l'asfalt.

Comenten des del poble que, mentre la policia parlava amb els operaris, un home vell i de cames cansades, hi ha entrat i ha fugit corrents. No l'han pogut agafar. Les corbes d'aquella muntanya són tant perilloses que han decidit deixar-lo marxar.

"Agent, si no fem res, l'home es matarà". "Deixi'l viure en pau, ni que sigui agafant-se fort al volant durant uns instants".

Les rodes han grinyolat a l'ensems que els gossos han bordat al seu pas. Llamp rere llamp il·luminant un cel trencat de por i d'injustícia per qui no ha pogut mai seure al davant. Sense frens que prémer ni pors a vèncer, el diluvi ha acompanyat la melodia que sortia d'un casset atrotinat.

S'han banyat els rius de la vall, s'han omplert els canals dels prats; la sang ha arribat tant lluny que cap dels presents l'ha sabut identificar.

"Ja és tard, agent; ara caldrà parlar amb els seus fills". "Potser ells li van regalar aquest final".

A dalt de la muntanya, la casa espera el missatger. Ningú obre la porta ni agafa el telèfon. La terra promesa s'ha quedat a mig camí i la tardor s'ha endut les vanitats que els guiaven per la nit. Sonaran més de mil veus que clamin pels desapareguts, cridaran més de mil cançons que retornin els difunts. Però allà on els revolts van fer-se forts, allà on l'asfalt tornava viu els morts, aquell ritme seguirà eternament acompanyant els somnis d'un vell somort.

Relat d'espines

No he trobat cap carta a la bústia, ni tan sols una factura d'aquelles que tant em feien enfadar anys enrere. No he vist cap postal mullada dins de la bústia, ni tan sols aquelles tan avorrides que m'enviaven els amics quan se'n recordaven de mi. No he estripat cap multa de trànsit, ni tan sols aquelles que em feien enrabiar quan pensava en els diners que m'hauria de gastar. No m'he topat amb cap citació judicial, ni tan sols d'aquelles que m'enviava l'advocat de la meva dona quan tot va començar a canviar.

He caminat sense saber on havia d'anar, apurant una cigarreta mullada que a punt estava de cremar-me els llavis. Un company m'ha saludat, li he retornat el gest, sense ganes, sense fe. Fa tant de temps que vaig perdre la fe que ara només cerco l'esperança en tetra-bricks de vi barat. M'he assegut al meu banc mentre escoltava la dolça veu d'una au lliure, he pensat en la llibertat que jo buscava temps ençà. L'arbre és alt i ple de branques espinoses. És difícil seure en un banc sense veure l'arbre al que volia saltar.

La meva casa no té bústia, ni espines, ni branques. Van volar les aus quan vaig cridar "llibertat". 

Relat del port

De dia em vaig convertir en un drac, duia el foc a la boca i les ungles plenes de sang; de nit vaig caure en un forat, tenia els ulls clucs i la mirada en un sac. Des d'aleshores vago pels carrers amb l'única intenció de veure-li la cara a les deformades llàgrimes que li llisquen galtes avall.

Va ocórrer ja fa molts anys, però encara la recordo a sobre meu, amb el cap recolzat a les cames, mentre jo mirava l'aigua bruta del port. Ella no esperava que la pentinés, ni que li canviés els dies que havien de venir. Tot era tan just, tan suau, tan feble, que a vegades pensava que no hi era. I les ombres seguien buscant-me entre les palmeres nans i aquell formigó gastat. Com si jo ho hagués demanat, me la treia de sobre i la tirava a l'aigua, però no se sentia res, ni un xof, ni un adéu.

Bona nit, estimada ànima. No podria haver tingut una companya millor, ni quan creia que existies, ni quan et veia arrossegant-te pels carrerons bruts que creuaven les muralles de la ciutat. Entraves com un gos ferit, amb les parpelles tapant-te les vergonyes, amb el sentit de l'orientació perdut. I jo et seguia com si et pogués atrapar. Però els nois de les llaunes cridaven i et deien coses. Innocents, si sabessin la veritat, segurament no gosarien demanar-te ni cinc. I els guiris que et rodejaven, com si fossis un toro al mig de la plaça, no volien només jugar. No et calia que ningú et defensés, tu sola, lluny de tot, estaves rodejada de mans que xiuxiuejaven ganivets afilats. Te'ls clavaven com si poguessin treure't la roba, com si algú mai hauria pogut tocar-te. Maleït piano, un dia o altre havia de passar. Sempre amb les mateixes notes desafinades i aquell moviment incessant de costat.

Jeies a terra, ningú no t'havia ni assenyalat. Els meu dits venien a ajudar-te quan me'ls vas tallar. Mossegaves tan fort que les rates del carrer de la Plata fugien cap al mar.