Relat de raps

A rodanxes li tallarien la mà si executés els seus pensaments. Seria presentat com un rap a la planxa, potser amb una mica de julivert i un toc de llimona i pebre; però sense cap additiu res més per sobre del seu braç.

Per això, segurament, demana auxili amb urgència al seu amic el policia. Aquest, el superjò, acudeix amb celeritat i actua com és d’esperar. Priva tota acció natural i escriu un informe acurat del moment, la situació, les intencions i la solució final adoptada.

L’home somriu, no ha perdut el braç, ni la mà, ni els dits. Continua tenint els membres intactes i no ha comès cap disbarat. Però per dins de la seva ment continua aquella sensació plena de nervis. Ell ho ha viscut, ni que només sigui imaginàriament, ha agafat aquella escena, aquella visió entre la samarreta i el cos, aquell pas d’obertura que oferia l’ample escot, i ha allargat la mà per dins, fins arribar a tocar aquell tros de préssec calent. Aquell pit petit que fa de base d’un mugró gran i marró, erecte. Ha pogut acariciar-li el contorn. Treure-li la samarreta. Besar-lo amb suavitat. Jugar-hi amb el dit. Ho ha pogut fer-ho mentre ella deixava anar el cap enrere, tancant els ulls i obrint la boca. Esperava que amb els dits de l’altre mà li acariciés els llavis, el coll, el cabell.

Se l'ha menjat com si fos un rap, ben guisat, amb sabors a totes i cada una de les seves parts.

Relat d'adéu-siau

Un a un, entra la gent per la porta principal. Capcots no s’atreveixen a mirar endavant. Cap d'ells es queda fora. No són un ramat, són molt més que això. És la humanitat seguint els passos dels ritus. És hora de dir-se adéu, no s'ha fet en vida, es farà en mort. Alguns no han estat capaços de fer-ho personalment, caldrà un intèrpret per fer-ho arribar més enllà.

El públic, assegut a les seves cadires. Comencen a aparèixer els actors. És una obra assajada, res sortirà malament, és el blues de cada tarda a quarts de cinc.

Com si fos la superestrella de rock que puja a l'escenari, el capellà fa una aparició estel·lar per la banda esquerra. Els músics anuncien la seva arribada, no hi ha perdó ni redempció, és el moment àlgid on tothom mira aquell ésser superior que va vestit amb un pijama de sotana, Els funcionaris del tanatori estan tots al seu lloc, ningú ho dubte, però d'on venen? Què feien fa una estona quan tot aquest sarau encara no havia ni començat?

El rei de la festa, the king, l’intèrpret de Déu i de les ànimes del més enllà, estava amb el seu germà, parlaven de les plantes, de la fotosíntesi i del moviment circular dels gira-sols buscant un astre no diví. Les abelles es parlen a través del seu moviment, li deia un; els humans no ens parlem, li responia l'altre.

Els músics, mentrestant, restaven resguardats als seus camerinos. Dos d'ells estaven liant-se al vestidor del tanatori. Val a dir que no són parella -si més no formal-, però de tant en quan s'enrotllen, avui han començat a xerrar i ell li ha agafat la mà. Ella li ha dit que estava molt calenta i han acabat besant-se. El tercer músic, encarregat del contrabaix, ha sortit a fumar, no ha volgut molestar; un cop a fora s'ha posat a escriure un whatts app a un amic que mirava un partit de futbol a la televisió per cable. La conversa amb l'amic, però, ha acabat derivant a una absurditat extrema, amb acudits que li han provocat un atac de riure. El capellà, puntual, els hi ha enviat un missatge a tots tres, així que han abandonat el que estaven fent i s'han dirigit a la zona de cerimònies. Els dos amants s'han vestit ràpid; tan ràpid que ell no se n'ha adonat, però ha sortit amb el condó posat. Tots plegats toquen una bella cançó popular i no fallen en cap nota, van ben protegits, res no els pot sortir esgarrat, ni tan sols un esperma mal col·locat..

Els que s'enduen el fèretre just acaben d'esmorzar un entrepà de fuet a sobre de la vorera, l'han deixat a mitges perquè han hagut d'entrar a buscar la caixa dels tresors.

Finalitzat l'acte diví, un conserge s'acomiada de tothom que marxa de la sala, els hi dóna la mà amb la que uns minuts abans, mentre ningú l'observava perquè el capellà tenia la paraula, es rascava l'entrecuix per dins dels pantalons. Fa més de tres dies que no es dutxa, li pica tot el cos. Creu que té bitxos al pèl púbic.

A fora el sol brilla amb la mateixa intensitat que ho feia dues hores a abans, però no tothom és capaç de veure més enllà, més amunt de les pedres dures i rocoses amb les que fan aquests edificis carrinclons. Ni tan sols els animalons que passegen pels jardins de l'exterior poden veure aquella llum en els personatges que han actuat com cada dia, sense notar la tristesa ni el dolor; allunyant-se del més íntim sentiment d'aquells espectadors que han plorat fins esgotar les llàgrimes del patiment.

Relat de sequedat

Atrapats en un cercle polar, els dos amants decideixen tancar els ulls i sortir d’aquell infern glaçat. No es volen donar les mans, no ho volen fer fàcil. La humanitat, de sempre, s’ha instal·lat en un perpetu estadi negatiu de les coses. Si per sobre de tot valorés, qualsevol ésser humà, la positivitat dels actes, de ben segur que no es complicaria tan l’existència. Ara bé, potser aleshores no seríem uns personatges tan excèntrics i les místiques casualitats  desapareixerien.

En tot cas, tornant al moment dramàtic que viuen aquelles dues persones que no poden sortir d’aquell cercle viciós, sentim un sentiment de culpa tan aferrat a la nostra cultura que no ens queda altre remei que plorar i agenollar-nos. Ens quedem en la postura del sumís, suplicant a no se sap qui que faci no se sap què. Ho fem esperant que aquelles dues persones, que ni sabem d’on vénen ni què feien allà, se salvin i aconsegueixen eixir del fred círcol de la rutina.

La decisió dels dos humans la prenen els oients, els lectors, els espectadors. Aquests últims els empenyen fins a fer-se seves les teories d’altres. Tothom, amb força, demana que ho aconsegueixin. Però en tota funció, hi hagi o no actors, personatges, decoració, lectors, públic, o membres externs de la vida en sí, l’autèntica víctima s’asseu en el seu amagatall perdut, dins dels somnis que fugen de la inconsciència. Per a cada paraula, un somni propi menys, i un món oníric, d’altri, més.

Relat de trens

Viatjo en tren a partir de les dues de la matinada. No agafo sempre el mateix vagó, sinó que canvio sovint, de forma expressa, buscant noves ànimes que destruir. Aprofitant la foscor de la nit m’atreveixo a sortir de la meva cabina i vagar pels passadissos. Cerco portes obertes, persones que dormen, vides perdudes. No tardo massa en trobar allò que se’m posa al cap. Qualsevol oportunitat és bona per executar les meves dots sigil·losament.

Ahir mateix, quan el revisor va exigir-me que li donés el bitllet, vaig acariciar-li la mà i li vaig ficar a la solapa de l’americana que els hi compra l’agència ferroviària. Després, al quedar-me sol altra vegada, vaig sentir els seus crits. Es retorçava per terra del passadís. Cridava i demanava auxili. Uns passatgers van aproximar-se corrents per ajudar-lo. Massa tard. Per la boca només li sortia sang. Acabava de morir.

Avui, sense anar més lluny, resto a la cadira dels acusats. Un jutge m’assenyala i diu que sóc culpable d’aquella i de tantes altres morts. Jo no tinc cap intenció de negar-ho, tampoc ho afirmaré. Però abans de què s’atreveixin a fer d’àrbitres de la vida, m’agradaria recordar-los que ells, amb el seu dit ple de culpa, tenen les mans més tacades de sang que jo.

Relat d'alens

Poca llum per veure-hi menys. No adquireix importància la vista quan el que s’ha de veure són les olors. En Joan es posa al costat de la Filipa i li pregunta com es troba. Ella li contesta un xic nerviosa, li diu que està bé i que ja està preparada. Ell vol mostrar-se afectuós, per això li acaricia la cama. Ella va nua de cintura cap a baix. Completament despullada. No porta ni calces, ni mitges, ni faldilles. Per això nota la seva mà amb forta presència. La carícia que ha rebut a la cama, just per sobre del genoll, li ha causat un fort contrast. En Joan té les mans calentes i ella, ara mateix, té el cos fred. La pell se li posa de gallina. Un fet que no escapa de l’atenció de cap dels dos. La dona s’avergonyeix. L’home somriu, creu que li ha agradat. Abans de moure’s del seu costat, torna a fer-ho per comprovar si realment ha encertat. El melic d’ella, aleshores, s’endinsa a l’interior de la panxa. No és que ella tingui motlles, sinó que el seu moviment, de contracció pelviana, fa moure tota la zona abdominal prement cap a l’esquena. Altre cop, això sí, la pell de gallina.

Conscient de la seva força, aquest cop en Joan ha allargat més la seva carícia, situant-se amb comoditat a l’interior de la cuixa. La Filipa ha optat per tancar els ulls. Si els obrís tampoc veuria gaire; l’habitació és a les fosques. Així que escull veure-hi amb els altres sentits. Escolta els dos passos que fa ell per col·locar-se davant seu. Nota les seves mans prement els turmells i obrint encara més les cames. Sent l’aire que surt del seu nas topant contra el seu entrecuix.

“T’has arreglat per mi?”, li pregunta el Joan. “Com cada cop”, contesta ella amb seguretat. Segurament, si obrís els ulls i el mirés a la cara no s’atreviria a contestar-li així, però quan la foscor s’apodera de la vista, la vergonya s’oblida de la consciència.

En un primer moment, l’aire que nota entre els seus pèls ben curts i els seus llavis vaginals és constant i pausat. Però a poc a poc es torna més accelerat. Sobretot a mesura que els raigs sanguinis treballen de valent per inflar el seu òrgan més íntim. El clítoris desperta i demana pas, eixint com ho fan les flors quan inicia l’època primaveral. La boca inferior també s’obre, a ell no li fa falta ni tan sols apropar els dits per augmentar el canal. L’alè d’ell exalta els ànims d’ella. L’olor d’ella anima els moviments d’ell. No s’atreveixen a apropar-se més, fins que ella oblida el seu signe zodiacal, abandona la seva condició de dona casada, abdica de la seva religió i agafa amb les dues mans el cap d’en Joan. És un mer instant, lluny de la consciència social, és un moment crucial en el que ella prem fort el cap d’ell contra el seu entrecuix, deixant que la llengua prengui el protagonisme que tots dos estaven esperant. Les olors abandonen el combat, és hora del gust i el tacte.