Ximpleries afins

El meu cap

sobre una espatlla jove

i forta,

sota un cel net

i clar...

El vent canvia de direcció

i amb la pluja

arriba un somriure, 

una corredissa.

Qui tot ho haurà pintat de verd

sobre el blau de l'aigua

que parla amb els teus ulls?

 

Tingues-los ben oberts:

a cada racó hi ha la memòria

del demà

i de l'avui.

 

Memòria que oblidaràs

fins que

amb els anys

et tornin els records, 

les abraçades

i les excursions

plenes de riures

i no mancades d'estrebades

Per sempre són els somnis

que sense voler has creat,

ara són gespa

tallada sobre els prats,

mes demà seran roques

que no sol has pujat.

 

Ho vols saber tot;

així dels coneixements en fem cims

que pugem amb preguntes,

respostes i ximpleries afins.

El dia que jo falti ens uniran

i et qüestionaràs

per què tantes llàgrimes

de retorn a la ciutat.

Són el mar entrant dins teu,

abrigat per muntanyes altes

que et protegeixen i et guien

per l'amor que encomanes.

Ant

A uns quants metres sobre terra havia rebut un missatge des de l'inframon. Havia d'escriure un conte trist, molt trist, que provoqués les llàgrimes d'Odin i la resta de la tropa vikinga. Sabia que aquell encàrrec em seria impossible de complir, així que vaig decidir estripar la missiva on se'm demanaven aquelles beneiteries i em vaig dedicar a escoltar música. Cohen volia entrar dins meu i no vaig saber negar-li el camí. Amb els ulls clucs i les cames estirades, el moviment aeri no colpia el meu cor, així que vaig obrir les principals artèries i les seves històries van endinsar-se sense fi. Una a una, les seves paraules colpejaven el meu perenne sentit auditiu. Què dimonis estava passant? Les meves mans premien fort el coll d'un coll i jo no veia de qui era. La seva pell era rugosa i dura. Era un ésser fort i musculós, n'estava segur; però com de suposicions no viu l'home (sinó que en mor), vaig forçar les meves parpelles amb totes les forces. Necessitava saber a qui estava escanyant. Ho necessitava saber sense importar-me gens deixar de fer-ho. La força exercida va ser tal que, per aconseguir obrir un mil·límetre les meves pells oculars, el meu nas es va convertir en dues aixetes de sang. La notava brollar amb tanta pressió com surt l'aigua en rebentar-se una presa. El poc que veia era molt. Sang, vermell, sang, uns ulls foscos mirant-me fixament, vermell, un nas gros i marró fosc, sang, unes banyes blanques gegants, vermell, un morro allargat amb la boca tancada... i sang. Sang meva que parava de rajar. Els ulls se m'obrien a poc a poc i em notava més fort. Tan fort em sentia que, quan observava aquell ant suplicant-me per la seva vida, premia més i més les meves mans. En poca estona va deixar de moure les cames que, sens dubte, devia portar movent durant tot el període etern entre el somni i el despertar. Quiet com una escultura grega en un museu abandonat, l'ant romania rígid davant meu. Els seus ulls eren l'única part del seu cos que demanaven moure's. Qui sap si per plorar o per apagar-se per sempre més. Va ser aleshores quan vaig sentir un terrible sentiment de culpa i les meves mans van deixar el coll d'aquella criatura colossal.

És pedra tot el que no es mou? És natura tot el que s'enterra? És passat tot allò que ja no és? Per què hauria comès aquell crim salvatge? Era realment jo qui premia les mans o era algú que em forçava a fer-ho?

Tantes preguntes no em van valdre per a res davant del jutge dels Déus. La sentència era clara: em pujarien en una avioneta i, quan la distància amb el terra fos prou alta, em tirarien per la borda. Amb les mans lligades i el cap cot vaig entrar a l'avió. No hi havia seients. Era petit i buit. Només m'acompanyaven el pilot i un gos que parlava en llengua estranya. Jo encara veia els ulls de l'ant, els veia i no els volia veure. Tancava els ulls i premia fort les mans resant a algun dels déus amb qui no he cregut mai. Dins l'obscuritat vaig sentir una veu que em parlava a l'orella. Era una veu aspre inintel·ligible. Una veu que xiuxiuejava paraules impossibles de comprendre. Però tot és possible quan creues els núvols i baixes a dalt de tot. Així que aquelles paraules van fer-se noves i les vaig comprendre. Era una demanda, una demanda que no podia refusar. Havia d'escriure una història trista per poder salvar aquell pobre ant de rebre el càstig dels meus pecats.

Una caixa quadrada

Dormo en una caixa quadrada. Sembla una caixeta de mistos. És de fusta i, quan hi entro, m'hi cap tot menys el meu cos. Quedo arraulit i separat de mi. Se'm veu tan petitó que l'única seguretat que tinc és saber que ningú no s'endinsaria mai en una cova tan fosca i punyent com aquesta. És meva. Només meva. Qui la voldria una tortura així?

Quan en surto, tot em sembla meravellós. La mort, la soledat, la pobresa o l'odi són minúcies que em fan riure. Perdre-ho tot o anar errat, quines ximpleries més banals.
Si no soc un llumí, la llum ve de mi. Mes quan torno al cau, el forat negre l'absorbeix tota i l'espiral torna a començar.

Maleït mirall. Trenca't d'una vegada. Rebenta i esmicola't fins que la metralla se'm clavi al fons del cor.

Et recordo estirada

Et recordo estirada, t'evoco amb un ull mig tancat. Jo t'explicava com m'havia anat a escola. Tu gemegaves el que podies i, de sobte, roncaves. Les meves ganes de compartir amb tu el que havia fet em duien a agitar-te, com si fossis una morta a salvar. L'ull cluc s'obria i jo continuava parlant sense que ningú m'escoltés. Estaves malalta. El teu cos bullia per dins. No hi havia prou medicaments que et curessin i en vas agafar de teus. Quina insistència més penosa la meva. Narrant com de bé m'ho havia passat amb els nanos petits en acabar les classes. M'agradava ensenyar-los coses; a ells els agradava escoltar-me i jugaven contents. Potser, com cada dia sentia que aprenia menys, quan ensenyava als altres, creia que aprenia més. Potser, com cada tarda et veia mig adormida bocaterrosa sobre el llit, quan et parlava, estava segur que no m'escoltaves.

De la Lluna a Ganimedes

Aris, el teu pensament és únic,
veus les coses amb diferents colors,
tothom et considera el seu amic,
ensumes el món, l'ensumes i tot són olors.

Aconseguirem comunicar-nos?
Aquesta és la meva obsessió.

Jo et veig feliç, però no en tinc prou,
volem que Aristòtil ressoni en tu...
una nova retòrica,
una ànima amb substància que cou.

Aconseguirem comunicar-nos?
Aquesta és la meva obsessió.

Mira amunt i reflexiona,
com un gran pensador,
posa't la mà a la barbeta
volem sentir-te
com un tro eixordador.

Aconseguirem comunicar-nos?
Aquesta és la meva obsessió.

I mentre m'obsessiono
gaudeixo d'haver-te conegut,
oh, Aris, ni que no ho sembli, ploro!

Potència al Raval

Tot just fa tres minuts que ha rebentat la canonada del lavabo. L'aigua brolla sense control i no hi ha ningú capaç d'aturar aquest desastre.  Qui nassos es dedica a fer aquestes bretolades? Ja fa dies que succeïxen coses molt rares al barri i els meus veïns estan indignats.

Apago la cigarreta a la meva mà esquerra. Em fa mal, crido. Tal com el meu crit s'allunya, un home vestit amb una espècie de pijama blau i gris se m'apropa. Em pregunta com carai puc viure aquí, sense naus espacials ni homes amb tres ulls i la cara pintada de verd. Li contesto que no tinc diners per deixar-li i marxo. Ell em persegueix i m'espanto. Trec les claus de la butxaca i me les col·loco a la mà en posició de defensa. Si m'atrapa li clavaré a l'ull.

De cop i volta una altra canonada esclata. Què collons passa aquí! Un ferroveller deixa de flirtejar amb una turista i intenta aturar el desastre. No pot. M'oblido de l'home del pijama blau i intento ajudar el lampista improvisat. Sembla  mentida, però no podem solucionar-ho i decidim passar del tema. Reprenc  el camí i observo com ja no hi ha un home en pijama perseguint-me, en són quatre. Cada un d'un color diferent. Salten i corren d'una forma  totalment rara. M'envolten. Tinc por. Xisclo! Tot el meu cos està amarat de la suor. Corro tant com puc fins a arribar a Caramelles. Hi entro, m'amago. Em troben. M'escapo. Com poden anar tan de pressa, em pregunto interiorment.

Perquè som herois de l'hiperespai, verbalitzen. Herois? Quina classe  d'heroi vestiria un pijama? Doncs un heroi del Raval, és clar; d'on creus sinó que van sorgir els Power Rangers?

Relat de Philadelphia

Un home mira a l'horitzó. L'autobús passa pel seu costat. CCR em crida a l'orella i jo me'l quedo mirant. La IA ja fa la feina per mi. Serà aquesta la meva darrera intervenció? S'acabaran les meves paraules per no destorbar qui navega entre zeros i uns?

Anys enrere, aquesta mirada era diferent. Sense cap punt on concentrar-se. La soledat l'atrau i el fa sentir còmode.

Qui som? A on anem? Realment importa això quan només una manta ens acompanya? O precisament és aleshores quan busquem respostes inútils a preguntes gastades?

No hi ha cigarretes pel carrer, se les hauran fumat totes. L'olor de plàtan explota i la meva llengua rebota. Quins carrers són aquests que em criden de nit com si jo tingués un silenci per a tots ells?

Navegaré cap a Philadelphia i esborraré el camí fet per tornar-lo a fer fins que la mort em vingui a buscar.

Relat de la torre de cristall

Escolta, oh, penosa nit! No has aconseguit que la dalla em tallés el coll mentre dormia. Tu, que em converteixes en esclau dels teus deliris. Tu, que em transmets la paüra dels qui ja no hi són. Tu, que no goses dir-me el teu nom. Tu, seràs pols eterna entre les meves mans.

A poc a poc, com un record oblidat, gra a gra, d'un fruit podrit, tot el món s'ha enfonsat. Ho he vist. He vist la Torre de cristall. L'he vist tan lluny que m'he sentit a prop de les desgràcies que li anaven a succeir.

A dalt de tot, a cada pas que donava, Cassandra rebia un cop més fort. Jo cridava sense veu, ella volia parlar-me sense auspicis. Qui t'ha robat la paraula? Qui n'ha fet silenci del teu verb? Res del que preveus val ni una molla de pa. Tan penosa has esdevingut que ja ni tu et creus les teves profecies! Torneu-li, si us plau, el mirall de la mort trencada perquè jo m’hi pugui comunicar.

En acabar l'apocalipsi, entre les runes, m'he trobat el cadàver d'un infant amb el rostre cremat. No sabria dir-vos si era jo o la meva maldat, però aquells ulls tan tristos i perduts m'han dut al llit on dormia entre crits ferals. Per un instant he abandonat el somni fet realitat i m'he despertat en un somni impostat. Jo era allí, dormint plàcidament, quan algú entrava a la meva cambra i la meva ment s'activava lentament. No podia moure els braços ni cridar. El meu cos inert reclamava auxili urgent. Mes entre els morts no hi ha qui es mogui si Morfeu està actuant. Tot i voler-ho evitar, he tornat a notar aquelles mans fosques entre les tenebres prement fort el meu coll i, quan per fi veia Caront demanant la meva mà, quan ja em creia que la barca em salvaria d'aquell atroç moment, l'aire ha entrat  a raig i m’ha cremat la gola com àcid mortal. No! Altre cop era viu entre somnis i no podia morir per viure despert.

Tot continuava igual entre les tenebres brutes que rodejaven aquell infant cadàver que reposava sense calma ni repòs etern. Aleshores, aquell cos tan tristament abandonat entre pedres sagrades del que un dia va ser l'imperi més gran del meu món s'ha partit en dos. Ha esdevingut així perquè la meva navalla afilada m'ha suplicat obrir-lo en canal. Quina ha sigut la meva no sorpresa en observar un bec menjant-se esquifits cucs a dins de les seves entranyes. Amb un plomatge tacat de sang, ell era allí dins, sense gàbia ni amo que el manés. Tan sols amb la llavor implantada per la pena dels seus pares, la seva mirada desafiant em parlava sense nom, terror de sintaxi que em cremava les orelles. Terrorífic instant en què sense voler-lo escoltar l'he sentit des de dins del nen, i des del més enllà. L’he sentit afirmar "Mai més" i m'he posat a plorar.

Relat del comiat

Va morir entre les fustes que es va crear, va fugir dins del plor desconsolat de qui mai no ha estimat.

Després de tot, la carretera era massa obscura per algú que no ha sentit mai res més enllà de la duresa que es posa a la mà. I és que no tothom té capacitat de viure més lluny del seu forat.

Cava fort, que aviat t'hi ficaràs. Però cava per dos o més; que de sol no tothom en sap estar.

La marxa ja ha començat, mira els soldats, mira les espases flamants, mira com et saluden, mira com et desitgen... ets el regal de Nadal que acompanya les olives al mercat.

El fum de tabac, l'olor d'aixella podrida i la negror de les dents brutes; ho tindràs tot; com a bon membre de la infanteria que munta qualsevol cavall per no viure la soledat.

I si no vols caure, massa tard; que el pont és derruït per la mateixa destral que vas llençar cridant com un suïcida egoista que tot el que compra són miralls trucats.

Relat de desaparèixer

La vida no s'adapta a ningú,
l'únic que ho fa
són les hores que fugen
entre els dits de les mans
buscant la sorra que seran.

La pluja cau entre les parpelles,
clouen la vida com una papallona
sortint dels pètals
que l'han resguardat
quan queia,
a bots i barrals,
una pluja demoníaca
que ningú esperava.

Allà, sota la parada de bus,
la senyora s'ho mira,
la germana m'observa,
aviat tocarà trempar-se altre cop.

Sweet Virginia, quin escàndol,
torna cap a casa.
No veus que ho destruiràs tot,
o tot acabarà amb tu,
per continuar donant voltes
com un ratolí empresonat.

Et diran que ets un galtes;
et titllaran de traïdor,
sortiràs escaldat
per no haver-los fet sentir
en un ambient acollidor.

Et recordo i em destrueixo,
ni Baudelaire ni Bukowski;
jo era tu
entre la suor que desapareixia.

Ni poesia ni art,
només tots aquells que,
en un moment o altre,
et van trencar el vestit
i em van abocar al desastre.

Relat d'un quadre abandonat

Podràs amagar-te ara
o somriure davant l'entorn amical;
però quan estiguis sola
i el coixí et faci de jutge celestial...
Quan la teva tieta se t'aparegui
i romanguis davant del mirall.


Veuràs que entre totes les ànimes,
les que has perdonat
i amb qui t'has enrotllat,
només n'hi ha una
a qui no podràs enganyar.


Posa't la màscara
i torna a la dansa;
ets tu entre mentides
i un demà que cansa.


Entre tantes pregàries,
Déu et vol ajudar,
però no tens més déus
que tu i les teves dèries
lluitant per sentir-te en el ball
per l'única espècie que
és com tu, al capdavall.

Relat del corc

Noto aquella sensació
i em fa mal.

La conec.

Hi és a l'ensems

que em destrueix.

Penso en com ja l'he viscut

i vomito.

Hi torno un i altre cop.

Sentiria el dolor d'una altra forma

si les avingudes no fossin tan llargues

i les camises tan estretes;

però la ciutat és tan grisa

que aviat les gavines

es cruspeixen les rates

entre crits de baralles

que busquen evadir-se

d'un món que s'han trobat.

El mateix món que cada un de nosaltres

amb les seves penes i misèries

ens hem creat 

a base de tortures mentals

necessitats inventades

i amors destrossats

per excés de miralls.

Posa'm, Rodo,

una primavera on poder morir

entre arbres tristos i plens de vida.

Posa'm, Bono,

un xiscle que m'apropi a la guillotina

sense veure com em torturen.

Relat del centre

El dia que vaig sortir del centre, portava una jaqueta de cuir i uns calçotets vermells. Res més. Els infermers em miraven des de la finestra i em saludaven entre rialles. Jo els hi vaig retornar la salutació encantat i a poc a poc vaig travessar la porta d'entrada, que en aquell moment em servia de sortida. No duia ja aquella camisa blanca ni sentia els canells bullint enganxats a les corretges de cuir. No em calia escopir les pastilles després de fer-les ascendir per la gola. No passejava ja per aquell saló infernal ple de tarats mentals que em volien violar. No notava les mans fastigoses del doctor Svenson acariciant-me l'entrecuix sense que jo pogués fer res en aquella paràlisi del son que em provocava amb les seves tàctiques maquiavèl·liques. No necessitaria llepar més el vàter dels meus companys entre els riures dels infermers més forts. S'havia acabat tot allò. Jo sortia i ja no entraria. Eixia saltant i ballant, feliç; semblava ben bé un boig que s'havia escapat del manicomi, però tenia els papers que em donaven permís a sortir. I res ni ningú m'hi podria fer tornar. Saltava per sobre dels bancs i llepava les fulles dels arbres. Em menjava els papers que arrencava dels fanals i orinava a les papereres. Em sentia tan lliure que vaig pujar a dalt d'un semàfor i creient-me que era un malabarista vaig provar de fer un mortal per tornar a caure al mateix lloc. Naturalment, les meves habilitats no eren pas aquelles i vaig acabar estirat a sobre l'asfalt, entre un cotxe gris que conduïa una dona grassa i lletja i una moto de gran cilindrada que pilotava un home prim i escanyolit. Tots dos em van mirar amb cara de pena, però van arrencar quan el vermell del semàfor va desaparèixer. Pel meu costat circulaven a gran velocitat tot de vehicles i jo no em podia ni moure. Sabia que algun d'ells em passaria per damunt, era qüestió de temps. Així que vaig gaudir de la meva llibertat movent l'únic membre del meu cos que continuava intacte: la petita cigala que em penjava entre els calçotets estripats.

Aviat sortiré de casa meva. Ben bé no és casa meva, però ho podria ser perfectament. Només caldria que la comprés i ja ho seria. Però no penso fer-ho. El que sí que faré serà cremar-la sencera. Sí. Ho tinc decidit. Però abans de fer-ho, caldrà comprar tot el necessari. Ho faré a la tarda, que ara tinc altres coses per fer. Primer de tot m'agradaria sortir al replà, amagar-me rere la cantonada i esperar que passi la veïna que fa dos dies que viu al costat. És una senyora gran, deu tenir uns vuitanta anys. És vídua i s'ha comprat el pis amb els diners que ha heretat del seu marit. Les males llengües diuen que ella el va matar. En tot cas, no és problema meu. Jo només esperaré que surti de l'ascensor, posi les claus al pany, obri la porta i entri. Just en aquell moment apareixeré i la saludaré, ella s'espantarà i es desmaiarà. Jo evitaré que caigui a terra i l'aguantaré amb els meus braços. La duré al seu llit i després tornaré a l'entrada per tancar la porta. Un cop estigui tranquil a casa seva m'acostaré al cos adormit i la despullaré. La deixaré en roba interior i seuré al seu costat observant-la. M'agradaria poder olorar-la de prop. Així que em col·locaré al seu costat, estirat també, com si fóssim una parella d'enamorats. Però hauré d'evitar que es desperti i em vegi allà. Així que la drogaré una mica, sempre porto una ampolla d'un medicament que vaig robar de ca la farmacèutica. Em funciona molt bé. Unto un mocador amb una mica de líquid i el poso (el mocador! Els referents lingüístics ens porten de cap!) al nas de la persona que vull tenir adormida. La víctima tarda una horeta a despertar-se. Un temps que jo aprofito per robar-li les pertinences que més adoro. Diners, joies, diaris personals i bufandes. Amb la veïna, però, no voldria res de la seva casa. Li hauria pogut robar qualsevol dia saltant pel meu balcó, ja que dona directament al seu. Amb ella el que faria seria observar-la. Li miraria les arrugues de la cara, els plecs dels braços, la panxa arrugada, el melic gastat de tant viure, les cames atrofiades, els peus secs... Segur que sentiré com em bull la sang i voldré deixar-la nua completament. Poder veure l'entrecuix amb els quatre pels que li quedarien. Poder tocar aquells mugrons durs a sobre de dues sines caigudes. No vull fer-me a la idea, però puc apostar-me el que vulgueu a què j també em despullaré i farem l'amor. Bé, li faré jo. Perquè ella no ho sabrà. I quan jo ja ni hi sigui es llevarà feliç d'haver estat ruixada per l'esperma d'un noi jove com jo. Espermatozous de vint-i-cinc anys! Ni en somnis es podria imaginar poder-se ficar al llit amb algú tan guapo i jove com jo! Mala pècora, espero que no recordi res, perquè encara voldrà venir-me a buscar i demanar-me sexe cada nit! Ui, no. Això no pot passar. L'hauré de drogar més del compte. Li hauré de posar tants cops el mocador al nas com faci falta perquè no es llevi mai més. I quan estigui morta aleshores sí, em correré dins seu. I després ho faré altre cop sobre el seu cos flonjo. I posaré la música a tot drap. I la trauré despullada al balcó. I allà la netejaré amb la mànega que usa per regar les plantes. I saludaré els veïns que m'insultin quan ens vegin despullats i plens d'aigua. I em negaré a acceptar que se m'endugui la policia quan entrin a la força al pis. Per molt que m'acusin d'haver-la tirat de dalt del terrat, per molt que no entenguin que jo l'hauré alliberat de la seva vida de merda... jo em negaré a acceptar la condemna del jutge. No entraré al frenopàtic!

Relat del pou

I en el pou vaig trobar l'aigua que anhelava. L'aigua era freda, era fosca, i per fi ofegar-me em va salvar.

Com un soroll espantós que retrona entre el timpà i els ulls, vaig veure-la entrar. Duia un vestit transparent i la seva carn era aire.

A plena llum del dia no es veia, clar que sota de terra, en aquell tub vertical infernal, només es podia intuir tot el que passava, com si fos una nit fosca de lluna nova.

La llengua se'm va començar a entendrir, la humitat allí present calava als ossos com ho va fer ella, abans de dur-me a l'altre costat de la riba.

Sentia olor de torrada matinal, com si me l'haguessin preparat i dut al llit. Quina marranada: els llençols plens de motlles i líquids vaginals.

Encén la ràdio, posa-la ben fort. Que aquí a sota no se sent res del que passa per dalt, ni falta em fa, que per viure només em cal la mort i sempre em ve a buscar.

Relat de la finestra

Quan de la finestra estant

mires l'estrella que puja

calculant el seu pas

entre fulles abrasades

per una calor sobtada

que no em deixa dormir

i m'obliga a pensar en ella,

en la llunyania d'una estrella

que explota i es destrueix

per sempre més sense paraules.

És l'inici de la fi de l'Univers.

Relat de bilis

Avui m'agradaria escriure una història trista;
perquè tristes són les sabates que calço
cada vegada que no trepitjo
amb els peus nus
l'asfalt trist
que has deixat per abrasar-me la pell
recordant un dia i un altre
com de gastades estarien les passes
fetes juntes com animals salvatges
que volen rodar i cavalcar
en coves i paratges
per no ser descoberts vivint
entre arbres i suor plena
de tot allò que els altres anhelen.

Avui m'agradaria tornar sota el sol
que ens va abandonar
a la sort no desitjada
quan tot rodava tan efímer
i tan fort,
a batzegades,
a cops de peu,
a ganivetades,
a l'estómac
massís de bilis
i sang podrida;
als ulls farcits
de la pena que ens colpeix
cada dia i cada nit
a tota hora perdent el temps
per no haver-nos sabut més l'un de l'altre.

I és que les busques maten
a cada segon que passa.

Relat que va tard

És tard, altre cop és tard.

No sé l'hora que és, però
tot va tard.

El tren que esperava,
amb el seu xiulet de redempció;
la maleta ratllada,
estripada amb el frec a frec del meu despit;
el llibre que llegia,
curull de lament i oracions de destrucció;
la beguda de melancolia,
servida amb un aire que ofega en el buit.

Passaran les hores
passaran els anys;
endavant o endarrere,
com dues fulles de navalla
verdes, lorquianes,
embogides d'odi i de ràbia.

S'esborraran les paraules
i el silenci serà nostre,
a base de patacades, femtes, vòmits i desgràcies.
Tornaran els mots,
i emmudirem a La llum subterrània
sense saber ni l'hora ni el dia
ni qui ets tu, ni qui soc jo
evaporats l’un de l’altre
per l’escalfor de la fúria salvatge.

I és que és igual si és de matí o tarda,
capvespre o migdia.
No importa si les fulles són a terra,
marrons, resseques i esgotades;
o si pengen dalt de l'arbre,
verdes, fortes i vives.

Sempre és massa tard
i és tan trist que cada dia sigui massa tard…

Relat de l'ombra

M'ha trucat en Martin. No li he agafat el telèfon. No m'agrada. Li he enviat un missatge i li he dit: A les set on sempre.

He pujat en Bicing, sabia que la nit acabaria malament, encara que no pensava que fos d'aquesta manera. A mig camí una tia se m'ha posat davant. L'he seguida i m'he desviat del trajecte. Quan ja feia deu minuts que la seguia m'ha dit: imbècil, penses deixar de mirar-me el cul? He acceptat la derrota i m'he sentit com un pervertit. Així que he girat cua i, sense recriminar-li res a ningú, he enfilat el carrer que em duia on havia d'anar.

Allà m'esperaven el Gros i el Llarguerut. Quin parell de cigalots, només veure'm arribar ja reien. Segur que s'estaven burlant de mi. He aparcat la bici com he pogut i m'hi he atansat violentament. Li he fotut una cleca a cada un i m'he assegut entre els dos. Aparteu-vos, caraculs. I expliqueu-me de què rèieu o us torno a fotre una hòstia.
El que ha succeït després és tan absurd que no caldrà explicar-ho. Això sí, m'agradaria escriure com he acabat dormint al carrer vuit hores després.

Begut de dalt a baix, portava les xancles trencades i caminava com un escapista sense brúixola. Potser només em caldria un moment, una línia, un vers, i podria trobar-me a mi mateix i oblidar-me de les arcades que no paraven de trucar a la porta.

Començava a sortir el sol i els lladres feia hores que rondaven els carrers. Els perduts érem carn de canó. El que no sabien ells era que jo anava perdut molt més abans de beure'm tota aquella munió d'ampolles que ens havien servit. La nit s'acabava, el dia s'iniciava, necessitava un bolígraf i un paper, necessitava només un moment al teu costat. Amb prou feines he aconseguit seure en un banc ple de pixats. Amb molt d'esforç he caigut quatre cops. I quan ja estava llest per tancar els ulls i abandonar-me a la sort, has aparegut. No eres tu, evidentment. Però per mi ho eres. Caminaves mirant el terra. Caminaves directe a mi. No et preocupis, em deia a mi mateix, només necessito un moment, un instant al teu costat, i podré escriure aquells versos que se'm neguen des que de mi em vaig oblidar. Nena, no ets tu, ho sé, no ets ningú; però si poguessis seure aquí un segon, o dos, crec que podria clavar-me la punta del boli als ulls. Crec que seria capaç de treure'm els ulls com Èdip i tirar-los al contenidor groc. Si us plau, ombra clara que vens cap a mi, és igual que siguis boira o llum del dia, només exigeixo una estona curta, una mirada, una hòstia recriminant-me tantes coses, un ofec continuat i sigil·lós; un crit d'auxili i girar la cara per veure una noia corrents rere un noi mòbil en mà.

Relat de la moneda

La moneda no tenia dues cares, en tenia mil. Cada cop que ell la tirava queia de costat i la ràbia li pujava dels peus al cap. Algú va sortir de l'ascensor i ho va veure amb els seus ulls. No sabia qui era, però estava tan enfadat que va llençar aquella moneda directament al seu cap. No el va tocar, mes va caure de costat altre cop.

Com si tingués tres anys i la seva mare no li fes cas, va estirar-se a terra i començà a plorar. Els gemecs eren tan forts que els del pis de dalt no sabien si passava res o si els veïns estaven cardant. Per si de cas, van trucar a la policia. Cinc i minuts i hi serem. Evidentment, no hi van acudir. Però res no havia passat. Només un silenci s'havia apoderat d'aquell apartament gris i dels seus tristos passadissos.

A sota, la botiga de queviures començava a tancar. Aviat serem tots morts, deia el botiguer. La sort, en aquests casos, no va de costat. Tots els joves acaben fent-se grans. I els que no ho fan, desgraciadament, moren quan no els hi toca. Ara tocava abaixar la persiana i pujar la cremallera. Botiguer i dependenta sortien contents després d'haver-se furgat sense pensar si els trobarien els clients d'última hora, els despistats, els que necessiten una ampolla de vi blanc i un parell de coses per picar. Qui sap, unes cloïsses o uns musclos. Potser per endur-se'ls a la platja i brindar sobre una tovallola plena de sorra, o potser per pujar-los a l'habitació d'un hotel i deixar-los a la tauleta de nit mentre es besen pensant en l'eternitat que no ve mai.

La moneda, circular i de mil cares, cau i cau. D'un pis a un altre. D'una finca a la següent. I la gent la recull, se la mira i la tira. Ningú creu estar equivocat. És vespre i els núvols no anuncien pluges, però per si de cas, el metre prepara un cubell pels paraigües dels clients. Estan ja les taules parades i els menjars llestos per ser cuinats. Només falta que entri la gent, s'assegui, xerri, triï i gaudeixi dels seus àpats tan aclamats. És mitjanit i ningú no hi ha entrat. La moneda continua sota la taula d'un dels hipotètics clients. Allà seguirà fins a l'endemà. El personal de la neteja la trobarà i la llençarà a les escombraries. No es poden quedar res del que troben. Normes del local.

El camió de la brossa apareixerà tan tard que el vent haurà virat i la sort l'haurà seguit. Tots morts, qui podrà treure la brossa?

Nen que jugues al carrer amb el ritme que viu amb tu. Nen orfe d'alegries i amor fraternal. Fes-la girar perquè els altres la puguin gaudir. Balla a la platja, canta amb els amics, sobre la terra que t'ha robat el gust del mar.

Relat de la barrina

L'home de barret de palla portava un bastó negre i una camisa blava descordada. Caminava coix, però sense aturar-se. Va creuar el pas de zebra i va desaparèixer.

La furgoneta blanca era més llarga del normal, devia transportar tota mena de menjar, no tenia finestres, potser no volien que es veiés el seu interior. I si a dins hi viatjaven animals salvatges? El semàfor es va posar en verd i va accelerar a poc a poc. En uns segons ja no la vaig veure més.

Quatre dones tapades de dalt a baix arribaven a l'uníson. Conduïen uns cotxets plens d'infants. Els seus passos eren ferms. Tenien clar a on anaven. No hi havia pauses en el seu camí i en uns instants es van esfumar.

Una veïna es dutxava i la sentia cantar. M'enfilava a la finestra i veia com s'ensabonava els pits al ritme d'una cançó brasilera. Ella em mirava i continuava cantant. S'esbandia l'escuma amb aigua freda i tancava l'aixeta, em somreia i cloïa la finestra deixant una estampa grisa i trista.

Un hotel de muntanya acollia els seus últims clients. Havien estat trenta anys oferint llits i esmorzar. Les vistes eren espectaculars, però el negoci havia de tancar. La parella cridava i gemegava tota la nit sense parar. Quan va sortir el sol es van vestir, van robar dues pomes i van marxar.

A la ràdio sonava una cançó de Dire Straits, ningú no l'escoltava. Però ells seguien allà. La comunicació és de dos, mínim. I aquell grup el formaven quatre. Un dia la melodia es va apagar i ningú va tornar a engegar el transistor.

Un avió volava de París a Katmandú. Anava tan ple que alguns passatgers van haver de quedar-se a terra. A mig vol les hostesses servien begudes cares; alguns se les podien permetre, d'altres no. El que van rebre tots a la vegada va ser un sotrac violent i estremidor. Després una caiguda en barrina. Un bucle etern que els pilots no sabien desfer. L'aparell va tocar terra en picat i  aquelles vides es van evaporar a l'instant.

Casasses havia escrit 51 poemes en una llibreta de tapes vermelles, jo me'ls havia llegit en un llibre de coberta groga. Eren plaer per a tots els sentits. Eren un raig directe sense artificioses complicacions manipulades. Eren versos escrits amb ploma de tinta negra, però amb sang i llàgrimes. Un cop vaig llegir l'últim vers, vaig mirar a l'horitzó per no veure res i trobar-me amb mi mateix. El llibre es va quedar, aleshores, tancat.