El professor atura la seva classe magistral i abandona, per uns moments, les seves tesis sobre la Literatura Universal. Els alumnes resten expectants, saben del cert que és el moment més important del matí. Aquests silencis, que només aquest professor sap crear, són els moments previs a les grans màximes que recordaran tota la vida.
"Heu de tenir vergonya", deixa anar el mestre després d'haver aguantat l'aire més de minut i mig. Ho ha dit amb poca força, però amb suficient credibilitat perquè aquest instant i, sobretot, aquesta frase, quedi enregistrada al cervell dels seus alumnes.
Ningú s'estranya de l'afirmació que acaba de sentir, se la fan seva, però esperen una argumentació salvatge, feroç, que arribarà de tal manera que romandrà en els seus subconscients fins el dia que morin. El vell truc del mestre ha funcionat, ningú escriu res sobre el paper, tot ho escriuen a la seva ment. Com els antics copistes gravaven a les pedres amb els cisells, ells perforen el seu disc dur i anoten: "Recordeu sempre que heu de tenir vergonya. Vergonya de fer o no el ridícul. Vergonya de parlar o no del que no sabeu. Vergonya de creure-us o no més savis que els altres. La vergonya priva del pas cap al medi públic, és cert, però també aporta la rigorositat en les vostres tasques.
Els que no la tenen deixen anar defecacions orals i no se'n penedixen mai. No ho fan perquè no tenen vergonya. Ells són més lliures i més feliços, però viure en la ignorància no els fa millors. Tingueu vergonya, sempre!".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada