Els hi agradava veure com queien les fulles dels arbres en ple mes d'octubre. Jeien a sobre de la terra mullada i, agafats de les mans, observaven aquell acte meravellós de la natura.
La banda sonora de l'escena no duia ni guitarres ni veus melòdiques, només el so del vent passant entre les branques. Ni tan sols ells dos gosaven parlar, se sentien tan còmodes, tan extraordinàriament lliures, que es deixaven endur per l'espontaneïtat del moment.
En tornar a casa sovint parlaven de com havia anat, els hi agradava recordar-ho. Reien i es miraven amb ulls plens de llàgrimes, coneixedors que havien descobert la felicitat.
Un dia, van programar aquella cita, aquells moviments, aquella estada tan celestial. No van notar res d'especial. No van viure cap experiència sublim. Van veure caure una fulla de l'arbre i no van entendre res. Encuriosits per tot plegat, però amb el desig de recuperar aquella sensació, es van fixar uns dies a la setmana per anar-hi. A partir d'aleshores, el buit, la falta d'aire, la negació de la realitat i de la matèria van envair els seus cossos, creant una asfixia que els va acabar matant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada