Ofegat per la vergonya, va créixer sense esma, va violar les lleis de l'ètica, va crear un camí inalterable cap a l'infern. Cada segon que passava, cada minut que esgotava, cada hora que consumia... les seves mans premien més fort el coll d'una vida desgraciada i sense sentit.
De jove s'havia fabricat escuts a base de doctrines novel·lístiques. Creia que amb un tros de pa i el cànon per bandera podia derrotar els més ferotges, però la llei de la selva és dura amb els qui no tenen dents.
Les llàgrimes estoven les crostes i en fan nafres. Els rogencs ulls vermells delataven la tristesa del bufó de la Cort. Ja no escrivia, ja no llegia, ja no delectava amb els seus hàbils jocs malabars. La cítara restava guardada en el fons de l'armari, al costat dels seus barrets plens de cascavells.
A la tauleta de nit li esperava cada vespre el nou llibre adoctrinador. Tres-centes pàgines que havia de llegir un dia i un altre, sense fi. La grogor que desprenia era tan forta que sovint usava ulleres de sol.
Quan dormia, si respirava, se sentia atemorit pels esdeveniments que li esdevindrien en el futur; si no respirava, els músculs se li podrien i les larves se citaven per fer els àpats de Nadal.
1 comentari:
Veig que segueixes tant "turmentat" com sempre.
Publica un comentari a l'entrada