Relat del pou

I en el pou vaig trobar l'aigua que anhelava. L'aigua era freda, era fosca, i per fi ofegar-me em va salvar.

Com un soroll espantós que retrona entre el timpà i els ulls, vaig veure-la entrar. Duia un vestit transparent i la seva carn era aire.

A plena llum del dia no es veia, clar que sota de terra, en aquell tub vertical infernal, només es podia intuir tot el que passava, com si fos una nit fosca de lluna nova.

La llengua se'm va començar a entendrir, la humitat allí present calava als ossos com ho va fer ella, abans de dur-me a l'altre costat de la riba.

Sentia olor de torrada matinal, com si me l'haguessin preparat i dut al llit. Quina marranada: els llençols plens de motlles i líquids vaginals.

Encén la ràdio, posa-la ben fort. Que aquí a sota no se sent res del que passa per dalt, ni falta em fa, que per viure només em cal la mort i sempre em ve a buscar.

Relat de la finestra

Quan de la finestra estant

mires l'estrella que puja

calculant el seu pas

entre fulles abrasades

per una calor sobtada

que no em deixa dormir

i m'obliga a pensar en ella,

en la llunyania d'una estrella

que explota i es destrueix

per sempre més sense paraules.

És l'inici de la fi de l'Univers.

Relat de bilis

Avui m'agradaria escriure una història trista;
perquè tristes són les sabates que calço
cada vegada que no trepitjo
amb els peus nus
l'asfalt trist
que has deixat per abrasar-me la pell
recordant un dia i un altre
com de gastades estarien les passes
fetes juntes com animals salvatges
que volen rodar i cavalcar
en coves i paratges
per no ser descoberts vivint
entre arbres i suor plena
de tot allò que els altres anhelen.

Avui m'agradaria tornar sota el sol
que ens va abandonar
a la sort no desitjada
quan tot rodava tan efímer
i tan fort,
a batzegades,
a cops de peu,
a ganivetades,
a l'estómac
massís de bilis
i sang podrida;
als ulls farcits
de la pena que ens colpeix
cada dia i cada nit
a tota hora perdent el temps
per no haver-nos sabut més l'un de l'altre.

I és que les busques maten
a cada segon que passa.

Relat que va tard

És tard, altre cop és tard.

No sé l'hora que és, però
tot va tard.

El tren que esperava,
amb el seu xiulet de redempció;
la maleta ratllada,
estripada amb el frec a frec del meu despit;
el llibre que llegia,
curull de lament i oracions de destrucció;
la beguda de melancolia,
servida amb un aire que ofega en el buit.

Passaran les hores
passaran els anys;
endavant o endarrere,
com dues fulles de navalla
verdes, lorquianes,
embogides d'odi i de ràbia.

S'esborraran les paraules
i el silenci serà nostre,
a base de patacades, femtes, vòmits i desgràcies.
Tornaran els mots,
i emmudirem a La llum subterrània
sense saber ni l'hora ni el dia
ni qui ets tu, ni qui soc jo
evaporats l’un de l’altre
per l’escalfor de la fúria salvatge.

I és que és igual si és de matí o tarda,
capvespre o migdia.
No importa si les fulles són a terra,
marrons, resseques i esgotades;
o si pengen dalt de l'arbre,
verdes, fortes i vives.

Sempre és massa tard
i és tan trist que cada dia sigui massa tard…

Relat de l'ombra

M'ha trucat en Martin. No li he agafat el telèfon. No m'agrada. Li he enviat un missatge i li he dit: A les set on sempre.

He pujat en Bicing, sabia que la nit acabaria malament, encara que no pensava que fos d'aquesta manera. A mig camí una tia se m'ha posat davant. L'he seguida i m'he desviat del trajecte. Quan ja feia deu minuts que la seguia m'ha dit: imbècil, penses deixar de mirar-me el cul? He acceptat la derrota i m'he sentit com un pervertit. Així que he girat cua i, sense recriminar-li res a ningú, he enfilat el carrer que em duia on havia d'anar.

Allà m'esperaven el Gros i el Llarguerut. Quin parell de cigalots, només veure'm arribar ja reien. Segur que s'estaven burlant de mi. He aparcat la bici com he pogut i m'hi he atansat violentament. Li he fotut una cleca a cada un i m'he assegut entre els dos. Aparteu-vos, caraculs. I expliqueu-me de què rèieu o us torno a fotre una hòstia.
El que ha succeït després és tan absurd que no caldrà explicar-ho. Això sí, m'agradaria escriure com he acabat dormint al carrer vuit hores després.

Begut de dalt a baix, portava les xancles trencades i caminava com un escapista sense brúixola. Potser només em caldria un moment, una línia, un vers, i podria trobar-me a mi mateix i oblidar-me de les arcades que no paraven de trucar a la porta.

Començava a sortir el sol i els lladres feia hores que rondaven els carrers. Els perduts érem carn de canó. El que no sabien ells era que jo anava perdut molt més abans de beure'm tota aquella munió d'ampolles que ens havien servit. La nit s'acabava, el dia s'iniciava, necessitava un bolígraf i un paper, necessitava només un moment al teu costat. Amb prou feines he aconseguit seure en un banc ple de pixats. Amb molt d'esforç he caigut quatre cops. I quan ja estava llest per tancar els ulls i abandonar-me a la sort, has aparegut. No eres tu, evidentment. Però per mi ho eres. Caminaves mirant el terra. Caminaves directe a mi. No et preocupis, em deia a mi mateix, només necessito un moment, un instant al teu costat, i podré escriure aquells versos que se'm neguen des que de mi em vaig oblidar. Nena, no ets tu, ho sé, no ets ningú; però si poguessis seure aquí un segon, o dos, crec que podria clavar-me la punta del boli als ulls. Crec que seria capaç de treure'm els ulls com Èdip i tirar-los al contenidor groc. Si us plau, ombra clara que vens cap a mi, és igual que siguis boira o llum del dia, només exigeixo una estona curta, una mirada, una hòstia recriminant-me tantes coses, un ofec continuat i sigil·lós; un crit d'auxili i girar la cara per veure una noia corrents rere un noi mòbil en mà.