Relat de folls

"Aquesta és pel Roberto, perquè continuï així de foll".

Han vist aquell vell Ford, de color negre i amb els seients gastats, tirat al mig de la muntanya. No se sap qui el conduïa ni si algú ha pres mal, però els aldeans ho han comentat tot des de què l'han trobat. Les grues han tardat més de dues hores en treure'l d'allà baix. La pluja ha dificultat tota maniobra i al final, gairebé de miracle, aquella màquina de somnis destrossats ha pujat a l'asfalt.

Comenten des del poble que, mentre la policia parlava amb els operaris, un home vell i de cames cansades, hi ha entrat i ha fugit corrents. No l'han pogut agafar. Les corbes d'aquella muntanya són tant perilloses que han decidit deixar-lo marxar.

"Agent, si no fem res, l'home es matarà". "Deixi'l viure en pau, ni que sigui agafant-se fort al volant durant uns instants".

Les rodes han grinyolat a l'ensems que els gossos han bordat al seu pas. Llamp rere llamp il·luminant un cel trencat de por i d'injustícia per qui no ha pogut mai seure al davant. Sense frens que prémer ni pors a vèncer, el diluvi ha acompanyat la melodia que sortia d'un casset atrotinat.

S'han banyat els rius de la vall, s'han omplert els canals dels prats; la sang ha arribat tant lluny que cap dels presents l'ha sabut identificar.

"Ja és tard, agent; ara caldrà parlar amb els seus fills". "Potser ells li van regalar aquest final".

A dalt de la muntanya, la casa espera el missatger. Ningú obre la porta ni agafa el telèfon. La terra promesa s'ha quedat a mig camí i la tardor s'ha endut les vanitats que els guiaven per la nit. Sonaran més de mil veus que clamin pels desapareguts, cridaran més de mil cançons que retornin els difunts. Però allà on els revolts van fer-se forts, allà on l'asfalt tornava viu els morts, aquell ritme seguirà eternament acompanyant els somnis d'un vell somort.

Relat d'espines

No he trobat cap carta a la bústia, ni tan sols una factura d'aquelles que tant em feien enfadar anys enrere. No he vist cap postal mullada dins de la bústia, ni tan sols aquelles tan avorrides que m'enviaven els amics quan se'n recordaven de mi. No he estripat cap multa de trànsit, ni tan sols aquelles que em feien enrabiar quan pensava en els diners que m'hauria de gastar. No m'he topat amb cap citació judicial, ni tan sols d'aquelles que m'enviava l'advocat de la meva dona quan tot va començar a canviar.

He caminat sense saber on havia d'anar, apurant una cigarreta mullada que a punt estava de cremar-me els llavis. Un company m'ha saludat, li he retornat el gest, sense ganes, sense fe. Fa tant de temps que vaig perdre la fe que ara només cerco l'esperança en tetra-bricks de vi barat. M'he assegut al meu banc mentre escoltava la dolça veu d'una au lliure, he pensat en la llibertat que jo buscava temps ençà. L'arbre és alt i ple de branques espinoses. És difícil seure en un banc sense veure l'arbre al que volia saltar.

La meva casa no té bústia, ni espines, ni branques. Van volar les aus quan vaig cridar "llibertat". 

Relat del port

De dia em vaig convertir en un drac, duia el foc a la boca i les ungles plenes de sang; de nit vaig caure en un forat, tenia els ulls clucs i la mirada en un sac. Des d'aleshores vago pels carrers amb l'única intenció de veure-li la cara a les deformades llàgrimes que li llisquen galtes avall.

Va ocórrer ja fa molts anys, però encara la recordo a sobre meu, amb el cap recolzat a les cames, mentre jo mirava l'aigua bruta del port. Ella no esperava que la pentinés, ni que li canviés els dies que havien de venir. Tot era tan just, tan suau, tan feble, que a vegades pensava que no hi era. I les ombres seguien buscant-me entre les palmeres nans i aquell formigó gastat. Com si jo ho hagués demanat, me la treia de sobre i la tirava a l'aigua, però no se sentia res, ni un xof, ni un adéu.

Bona nit, estimada ànima. No podria haver tingut una companya millor, ni quan creia que existies, ni quan et veia arrossegant-te pels carrerons bruts que creuaven les muralles de la ciutat. Entraves com un gos ferit, amb les parpelles tapant-te les vergonyes, amb el sentit de l'orientació perdut. I jo et seguia com si et pogués atrapar. Però els nois de les llaunes cridaven i et deien coses. Innocents, si sabessin la veritat, segurament no gosarien demanar-te ni cinc. I els guiris que et rodejaven, com si fossis un toro al mig de la plaça, no volien només jugar. No et calia que ningú et defensés, tu sola, lluny de tot, estaves rodejada de mans que xiuxiuejaven ganivets afilats. Te'ls clavaven com si poguessin treure't la roba, com si algú mai hauria pogut tocar-te. Maleït piano, un dia o altre havia de passar. Sempre amb les mateixes notes desafinades i aquell moviment incessant de costat.

Jeies a terra, ningú no t'havia ni assenyalat. Els meu dits venien a ajudar-te quan me'ls vas tallar. Mossegaves tan fort que les rates del carrer de la Plata fugien cap al mar.

Relat d'aroma

Ma mare era cafè,

cafè o l'aroma de torrada de matinada.

Tots dos ens llevàvem i decoràvem la cuina amb paraules fluixes i carregades de complicitat.

La seva vella bata blava, gastada, plena de borrissols, em saludava quan encara tothom dormia.

Ma mare era cafè a l'albada.

Ara aquella olor de gra cremat és encara ella,

ho és a l'albada i a mitjanit, quan encara tothom dorm o està despert.

No m'importa si és sol o en companyia, però per a cada instant que aquella sensació recorre el meu cos, una eternitat s'apodera d'ella.

Relat de costat

Estigues aquí, al meu costat, ni que jo marxi, ni que et deixi lluny de mi, vull que sempre hi siguis, per si de cas se m'acudeix tornar.

No sonava cap balada irlandesa a casa dels Soler, tampoc no hi havia el jutge de pau, ni la policia, ni els metges. Tots havien marxat d'allà feia temps, feia dies. Només hi era el senyor Soler i la seva filla. A vegades es miraven als ulls, però també es donaven la mà, es feien algun petó i parlaven, parlaven molt i caminaven molt. D'un costat a l'altre del pis, treien totes les coses de les habitacions. 

Unes caixes antigues, de cartró, que podien aguantar poc pes, eren carregades completament, fins al punt que moltes es rebentaven abans fins i tot de moure-les. "Què hi posem, papa?", li preguntava amb una cara entristida però amb il·lusió. "Tot el que no serveixi, filla".

El senyor Soler era alt i prim, sempre lluïa una barba de dos dies mal arreglada, necessitava ulleres, que eren rodones i petites, i vestia informalment amb qualsevol cosa que trobava dins de l'armari. El cert era que la roba li escollia, a la botiga, la seva muller, però ara que s'havia quedat vidu tot canviaria. Necessitava saber com s'ho faria per planxar-se els pantalons, per cuinar-se el dinar i el sopar, per fer la llista de la compra, per dormir sense plorar. I és que els últims temps havien estat un mar de llàgrimes. Segurament ara trobaria més a faltar els plors inútils de la nit que no pas les abraçades nocturnes. L'ésser humà s'acostuma ràpid a  les noves situacions, però no tothom té la destresa necessària per enfrontar-les amb coratge.

La filla Soler l'animava sovint. En aquell moment estaven netejant la casa gràcies a  ella, per la seva ajuda. Així que tots dos feien coses, tenien el cap ocupat i les mans plenes d'objectes estúpids que, en algun moment o altre, van arribar al pis per guanyar un somriure. Un regal o una compra, un objecte reciclat, tot tenia el mateix destí a la mateixa pregunta: "Papa, això ho vols?". Pregunta que rebia la mateixa resposta per part del senyor Soler ""Si no ho faré servir, no". Amb aquesta lògica absoluta van tirar més de tres cents llibres. Alguns d'ells membres d'autèntiques escombraries de luxe. Però d'altres... si la filla hagués tingut lloc a casa seva, potser, qui sap, potser se'ls hauria endut. En tot cas, no li duia mai la contrària. Per fi ell feia neteja. Potser per despit contra la injustícia de la vida, potser per plantejar-se la vida a partir de nous horitzons i una casa buida de records. Potser per intentar du una vida més normal, més senzilla, més lògica i pràctica.

Els llibres formaven muntanyes i entre les muntanyes hi aparegué Thomas Mann amb la seva màgia, ella se'l va endur, junt amb alguns d'altres clàssics que no volia deixar tirats.

Ell sol a casa. Sense ella, la seva dona. Sense ella, la seva filla. Ell sol a casa esperava poder tenir paret netes i buides, prestatges sense vida ni fotografies. Llibreries sense llibres. Si ja no podia llegir per què hauria de tenir llibres? Si ja no podia viure en parella per què hauria de conviure amb records de parella.

La música va sobreviure aquell extermini nuclear. Ell no n'escoltava, però sabia que algú que vingués a visitar-lo potser, qui sap, potser posaria música mentre s'estirés al sofà. El que tenia clar és que ningú llegiria un llibre per fer temps.

Des de dalt al terrat ella escoltava les campanes. No les havia sentides mai en aquell pis. Ara, però, tot li semblava diferent. Encara no la trobava a faltar, tenia el cor net i la consciència tranquil·la, respirava una netedat vital que la convertia en un vaixell navegant per un llac tranquil i pla.

Aviat les il·lusions esborrarien les tristeses. Aviat parlarien d'ella en passat i amb un somriure. Les seves frases serien posades en un altar, es repetirien i servirien per crear ambients de melancolia. Mentrestant, la casa s'anirà buidant. Convertint les parets en el que són, simples parets on a vegades, a dins, hi ha vida i hi ha mort. Hi ha riure i hi ha plor.