Relat de veïns

Els veïns del tercer quarta intenten veure una pel·lícula dels anys setanta. El director, un escossés molt primmirat, va crear un guió on els diàlegs passen a primer pla. No sentir-la bé i amb tranquil·litat seria un càstig per a uns cinèfils com ells.
El cas que ens ocupa transcendirà als mitjans de comunicació en els pròxims dies. I és que els veïns citats, efectivament, intenten -però no poden- veure i escoltar amb condicions òptimes el film premiat al festival de Branderfurguen.
A mesura que passen els minuts, marit i muller, que són els veïns que viuen al tercer quarta, s'alimenten d'un odi pausat. Per cada cop que escolten, un moviment lleu de cara. Per cada crit que senten, una bufada plena de renec interior. Els suen les mans. El cor els batega a un ritme infernal. Els dits dels peus es contrauen i traslladen la seva ment fora de la pel·lícula. Volen sortir al replà i picar al timbre dels seus veïns, que no paren de fer soroll, però van vestits amb pijama i no volen perdre temps canviant-se.
Finalment ella no aguanta més, s'aixeca i li deixa anar un crit al seu marit: "No podies fer-ho tu? No vals ni per això...". Surt del pis sense canviar-se, tanca la porta i truca al timbre dels veïns.
Obre la porta un home que ella troba atractiu, tot i que el seu modus vivendi la posa nerviosa. Aquests nervis impedeixen que parli amb claredat i s'entrebanca al demanar-li que no facin soroll perquè no poden sentir la pel·lícula que veuen. Ell la contradiu; només està ell sol al pis, és impossible que senti soroll perquè s'estava dutxant -per això l'ha rebut vestit només amb una tovallola-. Ella se n'adona i es posa vermella, demana disculpes i intenta marxar. Ell, però, li agafa la mà i l'estira fins enganxar-la al seu cos. Quan els dos llavis estan ben a prop, ell li diu: "La pel·lícula que veieu no serà aquella del director escossés dels anys setanta?". Ella afirma movent el cap, tot i que té unes ganes boges de moure els llavis per acabar l'escena amb un bes. Aleshores, ell conclou: "Jo de tu no seguiria veient-la, la protagonista viu plena d'odi i mata el marit per anar-se'n amb el veí".

Relat de disfresses

Quan de petits es disfressaven de policies, lladres, cuiners, pirates i superherois no esperaven acabar fent de delinqüents vulgars. Somniaven en ser els defensors del bé, els rebels de les causes perdudes que lluitarien contra el sistema, els xefs més importants i innovadors del planeta o els salvadors de la humanitat. Cridaven pel pati i movien les espases o la porra que acompanyaven les originals disfresses que els seus pares els hi havien fet. Tenien manilles, antifaç, barrets i tot tipus de decorat per convertir en realitat aquell món imaginari tan innocent i perfumat.
Ara s'asseuen al parlament i dictaminen lleis avorrides que no fan altra cosa que ofegar els més pobres. Ho fan mentre s'envien missatges calents amb les seves amants, vulgars meuques que han ascendit ensenyant cuixa als més adinerats. Al semicercle on es dicten les conductes de la societat no hi ha ni un pam de net. Ni tan sols aquells records ombrívols de febrer, en el que els nens eren només nens i, corrent pel pati de les escoles, no esperaven mai arribar a disfressar-se de botxins del seu país.

Relat d'ejaculacions

"Si em vols cuidar, fes-me ejacular". Repetia el Carles mentre acariciava els cabells de la Núria. Ella mirava la paret de davant i continuava movent la mà sense parar. Si li haguessin canviat aquell penis per una forquilla i un bol amb una clara d'ou hauria aconseguit que es muntés. Mentre movia la mà amb una destresa professional la seva ment retornava als anys vuitanta, quan tenia una botiga de roba i vivia d'una altra manera.
Va ser aleshores quan va conèixer el Félix, un home de la seva edat que estava obsessionat amb la moda. En poc temps van forjar una bona amistat i, tot seguit, van crear una línia de disseny exclusiva per a homes amb trastorns mentals. De colors clars, predominaven les línies rectes, molt atrevides. La veritat és que no van tardar en rebre crítiques, la majoria d'elles positives. Tant que es van posar de moda i, durant un temps, molts homes de la ciutat caminaven pel carrer amb una camisa de força posada. Després vingueren les denúncies, les calúmnies, les injúries. Van ser repudiats pel sector i, naturalment, pel mercat. En poc més d'un any, la Núria va haver de tancar la botiga i el Félix va tenir tants atacs psicòtics que van haver de tancar-lo en un centre de salut mental. Des d'aleshores ella el visita cada dilluns, l'únic dia de festa que té. Quan surt del prostíbul, puja al pis de dalt i saluda el seu antic soci. Li dóna de menjar i, abans de marxar, el fa ejacular.

Relat de grocs

Recordo quan estava assegut en aquella vella cadira de fusta de la Universitat. Un home em va dir: "Noi, hi ha gent que neix per dir coses que els altres mai sabran dir". També em passa pel cap un fragment d'un documental, on qui era la parella d'en Dylan per aquells temps comentava: "El recordo escrivint coses que ningú entenia, ni tan sols jo sabia de què parlava, però tots sentíem alguna cosa quan ho llegíem". Em ve a la ment la màxima d'un gran escriptor d'aquest segle: "Sé que he nascut per dir coses, jo sóc diferent". A vegades les neurones també em parlen d'aquell alcohòlic que va escriure i escriure sense saber que es convertiria en un referent del segle.

Però quan no penso en tot això, quan em converteixo en una ovella igual que les altres... Aleshores agafo les pàgines grogues que el missatger em deixa mensualment a la porta del meu pis. M'agrada llegir-les. Hi ha un rerefons únic, diferent, variat i, sobretot, molt comercial que les fa superiors. La resta, porti o no telèfons, no m'interessa, tot plegat és massa complicat.

Relat de rosaris

Obre les portes del seu vell Ford quan ella arriba al taller. Fa dies que intenta arreglar-lo, però mai té temps per deixar-lo enllestit. Aquesta nit té una cita al poble del costat. Marc el Guspires vol recuperar l'honor que va perdre dues setmanes enrere.

Ella s'asseu al seu costat i li demana que no hi vagi: "No cal que ho facis, no seràs més home per anar-hi". Ell se la mira i li acaricia els cabells amb els seus dits bruts de greix. "Tampoc seré més home per quedar-me aquí. Hi ha homes que neixen amb un destí. N'hi ha d'altres que se'l creen a mesura que creixen. Jo no sé quin dels dos tipus d'home sóc, però només conec una forma de saber-ho. Quan tu t'asseus al voral i observes aquelles dues màquines marxar volant no t'adones de la ràbia que desprenen. Pots pensar que sóc egoista i només ho faig per mi. És cert. Però no t'enganyis, tu no pateixes per mi. Si jo m'estavello el teu cor es trenca, si jo desaparec la teva vida es trunca. Som dues ànimes mirant per nosaltres mateixos. Jo crec en mi i el meu pedal màgic conduint a tota velocitat pels revolts de la muntanya del nord de la ciutat. Tu creus amb les teves pregaries i el teu rosari gastat que tanta sort et dóna. I ara pensa, quina és la diferència, amor?".