Relat d'enfonsats

Tocat. Enfonsat. Abatut. Destrossat. Estripat. Esquarterat... Sobre la casa de la tristor hi descansava un núvol que no volia marxar mai. Quan la nit entrava pel costat més fosc, ell agafava el seu vell Ford i conduïa muntanyes enllà. Revolt rere revolt notava com els pneumàtics cantaven el cant dels morts. No tenia por, no tenia vida. Conduïa i accelerava amb la música a tot drap. Com més forta sonava la cançó, menys pensava; com més ràpid anava, menys podia recordar. Va aprendre a oblidar, va aprendre a viure pel demà. Amb l'alè gastat i els ulls vermells de tant plorar, arribava altre cop a la benzinera del poble. El mateix vell cada nit li recollia els diners darrere la finestreta. El mateix olor a gasoil cremat sortint a pressió directe al motor. Tornava al seu seient i, a poc a poc, iniciava el camí cap a casa. Hi ha pobles que, de matinada, tenen un aroma particular. Sense gent. Només amb cadàvers navegant.
Aquella nit va ser com les altres. Mateix recorregut i mateix risc. La vida penjant d'un fil al costat d'un cingle. Els records esborrats a l'instant per cada ensurt nocturn. Entrava al pàrquing sense fer soroll. Tot era de cara per començar un nou demà.

Nadal

Iniciem vacances de Nadal. En veiem després de reis! 

Bon any nou!

Relat d'escultures

A mitja tarda han portat l'estàtua de marbre. L'han col·locada al mig del menjador i ja fa estona que tothom ronda pel seu costat. Sense operaris que la vigilin tot fa pensar que rebrà algun cop i caurà a terra. La seva fragilitat extrema pot provocar una trencadissa total. Però la sort és amb ella i, com si es tractés d'una obra teatral estudiada, els personatges naveguen pel camí marcat sense topar-s'hi.

Passen les hores i el vi i el menjar vola pels aires. Descontrol. Descerebrats  cridant. Alcohòlics estirats per terra. Drogoaddictes dins de castells de cartró. I ella allà al mig, immòbil. Sense moure ni un centímetre el seu bell cos.

Pugen el volum de la música i el ball comença, però ningú l'empeny ni la molesta. Arriba l'artista creador de l'escultura i no diu res. Se situa darrere d'ella i admira les belles formes que ha creat, marcadament sensuals. No pot sentir altra cosa que orgull i satisfacció. Li venen ganes d'apropar-se-li i estrènyer-li el cos amb força. Però no ho fa. És conscient que, tot i que els minuts que han passat, ningú s'ha adonat de la seva arribada. És més, està segur que cap dels presents coneix de les seves mans creadores. Aleshores, convé exposar res? No, es respon. Decideix continuar observant la seva atractiva estàtua des de la distància.

Mou els peus al ritme de la música, somriu. Se sent altiu i poderós. Està a gust fins que l'escultura es gira i observa com l'artista l'està mirant.

Relat d'assassins

Un dos, un dos tres. Un dos, tres quatre. Un dos. S'ha acabat. Torna a començar. Gira l'espàtula. Remena. Mou el braç. No paris. No et cansis. Puja el foc. Afegeix sal.

Els assassins no saben com es cuina sense sal. Ni tant sols els més perillosos han aconseguit mai preparar un plat sense afegir-hi aquest clorur sòdic. Un cop un d'ells va provar-hi, sense voler, va acabar emmetzinant els seus invitats.

La música sona amb força a la cuina. Els nens ja fa estona que dormen. Una veu aguda crea un ambient nostàlgic. Ella s'apropa per darrere i li agafa la cintura. Ell es posa nerviós i demana tranquil·litat. Vol concentrar-se.

Els veïns fa estona que esperen a les finestres del pati de llums. Saben que aviat hauran d'avisar la policia. Estan segurs que hi haurà un crit i un plor continuat. Dubten si després es cremarà el pis o si, simplement, l'assassí sortirà de la finca saludant els gats del carrer.

Els diaris en parlen cada dia. Algú ha mort ahir i avui. Un altre viurà demà. Els coets i la pirotècnia barata omplien el cel quan ell reviurà. El cava ha sortit de les neveres mentre ells arribaran.

De fons la música continua, sense aturar-se, del dret i del revés. Com un somni inacabat que sempre torna a començar.

Relat de línies

Agafa el pal amb la mà. Mira l'horitzó. Respira profundament. La brisa marina el despentina amb suavitat. No es deixa impressionar pel fred. És l'home de gel esperant l'onada gegantina.

Amb poca traça dibuixa una ratlla a la fina sorra de la platja. A la seva ment hauria de ser una ratlla fina i recta, però la materialització ha deixat una sanefa imprecisa.

Es col·loca darrere de la frontera que ha creat i, amb el mateix immobilisme amb el que actua sempre, espera les onades. L'aigua arriba i marxa, seguint el compàs que Neptú executa des del fons marí. La divisió sectorial en què ha convertit la sorra de la platja continua sense esborrar-se. La seva metàfora segueix amb les mateixes inútils característiques i, per molt que vulgui dir coses, no diu res.

La gent que se'l mira des de l'asfalt comenta la seva bogeria. Falta de medicació, diuen uns. Falta de comprensió, contesta una dona que no perd ni un segon en veure què fa.

El sol marxa per l'horitzó llunyà que mirava temps enrere. Es queda sense llum. Sense espectadors. Sense res a mostrar. Decideix abandonar la seva obra d'art i camina cap a l'asfalt. Des d'allà torna agirar-se i mira de trobar la línia que l'aigua havia d'esborrar. No la veu. Avui hi ha lluna nova. La foscor regne sobre la platja. Per fi la naturalesa ha modificat la mà humana. Ja pot dormir com un artista realitzat.