Relat de pel·lícules

A mitjanit, un jove adolescent es queda sol al menjador de casa seva. Llums apagades. Cinta rodant. Silenci. Comença l'acció. Bananas, Poderosa Afrodita, Rebel sense causa, Imma la dolça...

Cada nit la mateixa escena. Només els caps de setmana és diferent. És aleshores, quan arriba el divendres, que els papers s'intercanvien. Deixa de ser un espectador i passa a ser un actor. Li agrada caminar com ho fan els mestres del cinema. Li encanta viure, cada dia, una pel·lícula diferent. Noves aventures plenes de descobriments. Noies que l'enamoren. Enemics que el reten. Cotxes xerricant. Alcohol a les venes. I un munt de somnis que es barregen amb la realitat.

Però el cinema és això, no? Posar la ficció sobre un escenari real, visual. Fer-ho tot tan creïble que, al final del dia, el jove adolescent tingui ganes de més. I encengui altre cop el televisor i es cregui ell el protagonista.

Relat de nervis

És impossible descriure els nervis. Tan sols podria, princesa, demanar-te que analitzessis amb calma la meva cal·ligrafia, així veuries com n'és de diferent aquest cop.

No puc escriure sense tremolar. No fa fred. No estic malalt. O sí. No ho sé. Potser la malaltia que tinc no la troben els metges, però sí la sento jo. 

Esperant notícies el cor se'm torna dur com una pedra, el cos se'm bloqueja. No puc pensar. Em sento buit. Només tinc una idea al cap, encaixar el millor que sàpiga el cop mortal que rebré. Un crit. Una bronca. Un simple comentari fora de lloc. Qualsevol cosa serà un drama. I l'hauré d'assolir, amb coratge, amb responsabilitat, jo vaig triar aquest lloc, ni que estigués tan mal pagat.

No importa si som al segle XVI i t'envio aquesta missiva mitjançant un cavaller reial. O si en ple segle XXI t'escric un mail mal composat. El rerefons és únic. No té res a veure amb ni l'amor ni amb la passió. Només parlo del malestar del treballador. 

Relat de bandoleres

El so dels tambors combina amb les trompetes, és el pas reial. Els soldats alcen les banderes. Ja està aquí el rei, tothom l'espera amb atenció. Ell és dins d'un carro d'or, comptant els diners que ha recaptat. Qualsevol esperaria que ho repartís tot amb el poble, però qualsevol no és rei, sinó un simple vianant estúpid i incrèdul.
Entre tant soroll ningú no s'adona de l'aparició de dues camperoles. Elles porten vestits trencats i sabates de fusta. Semblen dues pobres ànimes perdudes, però en menys de vint minuts ja han buidat les arques del rei. Diuen adéu i s'amaguen entre el poble, amb qui reparteixen el seu botí.
El conte hauria d'acabar aquí, però qualsevol no ho creu així. De manera que amb quatre lletres mal posades, l'escriptor relata com el rei troba les bandoleres i recupera tot el que era seu.
Sembla un relat injust, pensarà el lector, però el que pensi el lector no importa a l'escriptor.

Relat de solitud

Volia viure allunyada del món. Però a la ciutat sempre es trobava amb gent. A l'ascensor, pel carrer, al supermercat... a tot arreu estava envoltada de persones que la miraven i li parlaven. Només quan arribava a casa estava tranquil·la, però quan es canviava de roba, pel matí o per la nit, veia com alguns veïns la miraven per la finestra. Se sentia observada, perseguida. No volia ser el desig sexual de ningú. Va fer-se instal·lar unes persianes fixes, que no poguessin alçar-se, però no podia ser per sempre més dins d'aquell pis, les mirades penetrants dels veïns la perseguien en el seu imaginari fins i tot amb les llums tancades.

Presa de pànic va deixar la ciutat, va mudar-se al poble, però allà la xafarderia era encara més incessant. Les àvies miraven per sota de les cortines, observaven tots els seus moviments. Els nervis van acudir altra vegada i va optar per pujar a la muntaya. 

A dalt de tot es construí una cabanya sota d'un arbre. Caçava animals i recol·lectava vegetals. Bevia de l'aigua del riu. Se sentia lliure. Mirava l'horitzó des d'un roc ben alt i respirava aire net. La solitud era amb ella.

Mirant, mirant, se sentia plena, feliç. Però quan caçava els animals observava els seus ulls que li parlàven. Li deien "Em mates, però jo ja t'he vist. T'he caçat jo primer".

Relat de drames

Una nit d'estiu, va arribar l'hivern. Un matí d'hivern va arribar la fi. No hi havia camí. Ni drecera. Ni res per on passar. La seva ment era l'únic ambient on restar, quiet. Sense llum. Sense menjar. Sense beure. Sense res que els altres poguessin donar-li. Estava sol. Abandonat a no se sap a on, però no en aquest món. No podia seure ni estirar-se. No aconseguia pensar ni reflexionar. L'estat en el que es trobava era mancat de tot allò que necessitem i, naturalment, de tot el que desitgem.

Qualsevol humà s'hagués despesperat. Qui sap si podríem parlar d'un suïcidi. Qui sap si podríem narrar una mort sobtada. Només sabem que entre tanta tristesa percebuda, calia veure els seus ulls plens de llàgrimes. Però sense ànima no hi ha pena. Sense pena no hi ha tristor. Sense tristor és impossible que arrenqui el plor. Conscient, l'escriptor deixa anar una gota de tinta, una gota fina i cruel, que taca els seus ulls i converteix un relat en un drama.