De sàdics

S'ha proposat escriure un relat sàdic. Però ha de ser sàdic i eròtic. Sexualment implícit, que imposi la sang i l'adulteri. Davant de l'ordinador, l'escriptor recorda les paraules de la misteriosa carta que va rebre. Una lectora li demanava, suplicant, que fos més cruel, que fos més salvatge. En llegir-ho no sabia si es tractava d'una broma o d'una demanda seriosa, per això va mirar l'adreça de la remitent i va desplaçar-s'hi. Va trucar el timbre i una dona d'uns quaranta anys va obrir la porta. Portava un vestit llarg, però en pocs minuts, després de fer-lo entrar i tirar-lo sobre el llit de la seva habitació, ja no el duia. Estava completament nua, davant seu, clamant-li que la posseís. A terra, el vestit. Sobre els llençols, la roba interior. A la tauleta de nit, un ganivet. 

L'escriptor la va agafar pels cabells i la va estirar, amb violència, sense pudor, sense miraments; tot i que ell era una persona calmada. Va lligar-li les mans usant el sostenidor que li havia quedat a prop. Va posar-li les calces a la boca. I ella es deixava fer. Inclús movia el cos com si estigués excitada. 

Ell es va desvestir i la va penetrar. Durant un instant va mirar el ganivet, però no el va voler. Va preferir arrancar-li l'orella amb les dents, sense deixar de fer-li l'amor. La sang va omplir el llit i, com més s'excitaven, més es passaven. L'altre orella li va durar poc. Així com la llengua, que va arrancar-li mentre la besava. 

Fins i tot així, ella la mirava amb desig, i ell no ho suportava. Per això li va extirpar els ulls amb els dits i, quan ja no va poder més, es va córrer dins seu.

Acte seguit, després d'una dutxa per relaxar-se, al mateix pis de la seva lectora, es proposa escriure un relat sàdic.

D'armes

El Sergi està a l'església del centre de la ciutat.  Mentre el capellà donava missa ha entrat i ha tancat les portes, ha tret una escopeta i li ha demanat a tothom que es posés a sobre de l'altar. No hi havia molta gent, així que en pocs minuts els pelegrins han pujat i s'han situat al costat de l'orador de Déu.

Ara, el Sergi està apuntant-los i comença a parlar. Demana al reverend que se separi del grup de creients. Li pregunta per les recompenses celestials. I li exigeix uns resultats positius que no han arribat.

-On són totes les pregàries que he fet? On han anat totes les supliques a Déu? I els ulls misericordiosos de Maria? I els àngels salvadors que ens protegeixen si preguem? 

-Has de tenir fe, has de creure...- Li contesta el capellà...

-Mossèn, reverend, capellà, el que siguis... digues on està la sort de Déu? Perquè jo no l'he vist, ni la veuré... i la gent que ve a pregar-te... ja saben que tot és mentida? Ja coneixen els teus trucs per enredar-nos?- Li contesta el Sergi, amb llàgrimes als ulls.

-Estimat fill- replica el mossèn amb to cerimoniós-, calma't, i treu-te la sotana, com a mínim... treu-te-la si vols seguir amb aquesta arma a la mà...

De cine

La sala era fosca i, de les cent butaques que hi havia davant la pantalla, només estaven ocupades dues. A la presentació de la pel·lícula, només hi van acudir el director i l'actriu principal. La resta de repartiment i de treballadors es va negar, de totes totes, a mostrar-se en públic al costat d'aquelles dues persones. Els diaris van escriure molt sobre el tema, ja que en pocs dies es van organitzar diverses manifestacions per aturar la filmació del film. El lector podria pensar que el problema hauria vingut originat per qüestions econòmiques, o mediambientals, i és lícit que així ho faci, tot i que no respon a la realitat que va ocórrer, o no, durant els dies de rodatge.

La primera jornada de treball va ser un anunci del que esdevindria una rutina durant aquell període. L'actriu va presentar-se al camp de filmació i, en pocs minuts, el director i ella ja s'estaven discutint.

El problema? El cromatisme de la pel·lícula. Ella exigia que es filmés en blanc i negre. Ell s'hi negava. L'argument que donava ell: volia fer un cant a a vida, una exaltació de les tonalitats, un mirall de l'arc iris sobre una cinta de vuit mil·límetres. El raonament d'ella: no li calia tantes pintures per seduir el gran públic, ella era el color que sobresortiria de la foscor de la naturalesa.

Val a dir, en defensa de l'actriu, que certament tenia part de raó. La seva cara, amb una pell fina i suau, desprenia un blanc atractiu que contrastava amb força amb el negre que la rodejava. I és que no només tenia els cabells foscos com el carbó, o les celles obscures i elegants, sinó que acudia, un dia i un altre, vestida de negre de dalt a baix. La dona de negre, li deien els companys de feina; i ella somreia i girava la cara.

El clima de crispació va anar pujant de to. A poc a poc els empleats abandonaven els seus llocs de feina i ningú els substituïa -la mala maror que es respirava en aquell indret la coneixia tota la comarca-. Manifestacions, exigències a la productora, sindicats... Res va aturar una batalla rere l'altre. I a falta d'actors el director va haver d'interpretar la resta de papers. Tot eren problemes, sempre barallant-se, sempre discutint; fins que van acabar el film ells dos sols.

La sala era fosca i, entre tanta butaca buida, no els calia res; l'actriu i el director no miraven l'estrena de la pel·lícula, sinó que, despullats com estaven, gemegaven tant com podien.

De terra

Se li van acabar les ganes de viure. Un matí plujós va pujar dalt de la finca on vivia i, allí, en Marc va decidir acabar amb la seva vida. No tenia ni trenta anys. Tot per fer, que dirien alguns. Però res per voler fer, que deia ell.

La seva vida ja no tenia preu, l'havia venut tants cops que ni tan sols el més malvat lladre d'ànimes no volia saber-ne res d'aquell cor corromput. A poc a poc va anar degradant l'estatus material d'un muscle que bategava sense forces. De botiga en botiga, sempre rondant els carrers més tristos de la ciutat, sempre envoltat de mans plenes de sang, sempre en propietat dels qui res donen gratuïtament.

Va caure empès per la felicitat que mai va tenir. Va esclafar-se entre dos cotxes que no el coneixien. Va morir mentre respirava l'aire tòxic de la ciutat assassina. Segurament esperava una altra vida després. Tan de bo la tingués, cridava la seva mare mentre l'enterraven. Però ni Déu ni Satan acudiren al cementiri. Ni hi van enviar cap missatger. Sembla que allà resta ell, caient un pis i un altre, sense trobar el terra que l'havia de matar.  

De maleir

Dalt del turó, a sobre d'una roca, seu la Irune. Ha dut  un paquet de cigarretes i un encenedor; no necessita res més. Té davant seu la ciutat que la va veure créixer. Té, als seus peus, la ciutat que la va matar. Poc pot veure, entre tanta llàgrima omplint la còrnia. Molt pot sentir, entre tants records ferint-li els budells.

Un cop i un altre, tanca els ulls i veu sa germana morint, asfixiada, amb la cara morada i perdent la vista. La veu davant seu, com va ocórrer aquell trist 15 de febrer, quan ella romania en braços de la seva mare, mentre la seva germana perdia la vida. Un segell hermètic protegeix el cor de la mare, que des d'aquell dia no ha tornat a parlar, no ha dit ni una sola paraula. I no li estranya a la Irune. Aquell fatídic dia, la seva mare va cridar; va cridar tant que es va adonar que ningú l'escoltava. I si no t'escolta ningú, per què has de parlar?

Tothom li ha dit sempre que ella va ser una afortunada, que va ser l'escollida per la mare. Però la Irune maleeix aquella elecció. I molts cops ha desitjat que tot hagués anat al revés. La mare va triar, sí. Però mai sabrà quin criteri va seguir. Però mai sabrà què hagués passat, si ella fos la que s'hagués caigut al mar.