D'afins

Una mà a la C i l'altra amb una A. Les paraules s'entrelliguen i no hi ha qui entengui res del missatge. Però ell prova d'escriure'l, ràpid, amb gran delit. Usa una cal·ligrafia pura i detallada. Deixa anar cada cua de totes les lletres amb una precisió extraordinària. I a mesura que escriu el seu discurs, en rep un altre. Es creuen ambdós locucions. Una vegada i una altra. Parlaments nus. Paraules sense vestits. Calor d'hivern agafada d'imprevist. Lluny com estan, no poden tocar-se. Però a mesura que formen el text, al llarg de les seves impròpies paraules, la Cort esdevé un lloc corromput. Ell té la seva mà amagada. No la vol ensenyar. Ella també, dins de la seva robeta esdevé calenta. I com dos meuques que necessiten diners es llencen com bojos al moviment frenètic dels amants solitaris. I creuen que no es fan mal. I desitgen fer-se bé. No saben què es fan. Perdona'ls, tu que estàs allà dalt. Però no cerquen perdó, només excitació. Es mouen amb el delit de qualsevol jove imprudent, que no sap què fa ni per què. I en acabat, la vergonya, el desencís. Un adéu suau. Qui sap si fins mai més.

D'alçades

En Pere va arribar ara fa ja quatre anys. Era tan alt que no hi cabia per la porta. Els primers dies s'havia d'ajupir quan el cap li obria la porta a ell i als seus companys. Què dir de les dues cadires que va trencar la primera setmana. No suportaven el seu pes. Era alt, gros. Tenia una veu forta i potent. Un discurs clar, argumentat, ordenat i molt seductor.

Avui, després de rodejar-se de tanta arrogància, havent sofert tanta prepotència i descontrol, en Pere no arriba al metre d'alçada. Per pujar a la cadira necessita una escaleta, que li ha fet la seva mare. Quan ve el cap a veure'l l'han de buscar, perquè la pantalla l'amaga darrere seu. I quan vol parlar, el pobre, ha de cridar, perquè d'altra manera no el senten. Per això no acostuma a fer-ho, no diu la seva opinió. Segueix el camí dels seus companys, vigilant que el cap no els trepitgi quan creuï pel mig. I és que tots els seus col·legues de feina són igual d'alts que ell. Amb el temps tots s'han convertit en persones diminutes, de poca importància. Són un ramat que abaixa el cap un dia i un altre, provocant un desgast físic amb conseqüències clares. 

I demà? Demà en Pere i els seus companys tornaran a entrar per la porta que els obre el seu cap cada dia. I seran un xic més petits que avui.

De clonc

Clonc. Clinc clanc clonc. Sona amb força l'anell que pica al xassís del cotxe. Clonc. Clinc clanc clonc. Al ritme de la música avancem cada quilòmetre cantant amb força. Som dos aventurers. Som dos joves sense futur. Som ànimes bessones que no s'assemblen en res. Discutim. Parlem. Cridem. I fins i tot algun cop que altre aturem el cotxe. Bronca segura. No podem estar ni un segon sense crear una discussió. És igual quin tema. És igual amb qui. El cas és liar-la fort. I arribem on hem d'arribar. Però no ens importa, perquè el destí no existeix, així que seguim avançant. I ho fem a través de la ment dels qui ens trobem. Preguntem. Contestem. Preguntem altre cop. Creem discussions. Enfrontem a la gent. Els agermanem. Som dos diables amb cara d'àngels. I entre tanta bronca coneixem unes donzelles. Aleshores altre cop... Clonc. Clinc clanc clonc. Les pugem al cotxe i marxem. La música sona. Clonc. Clinc clanc clonc. Tots junts. Tots separats. Ja no som dos, som quatre. I hem estat més. Tots reunits en bars, amb desconeguts, amb coneguts. Què més dóna! Si comencem d'una manera i acabem d'una altra. 

I la nit s'acaba, i el dia comença. I no hi ha temps pel descans. Som inesgotables. Som dos cors bategant amb força. Som jovent. Som futur.

D'acordions

Estic estirat al jardí de casa seva, entre un arbust i un altre. Ella està davant meu. Balla. S'acaricia els cabells. Mou la cintura com si fos una serp escalant el cel. Les seves mans graten tot el que qualsevol home voldria palpar. No busca donar-se gust. No vol exhibir-se. Tan sols li agrada dansar i moure's al compàs d'una música sensual que brota de dins l'aigua. La petita dutxa que la ruixa converteix la seva pell en un arc iris. I és que el sol que avui la guarneix és diferent al que la resta de dies ens vesteix a tots. Tanca els ulls com si es concentrés, però no ho necessita. Li agrada fer-ho, ho noto. Els seus llavis dibuixen un somriure murri. Els seus narius s'obren per agafar aire i, tot seguit, convertir els seus pits en un gran primer pla. Poca roba porta. Com si no en portés. Els meus ulls no la veuen. Els seus dits no la senten. I a través d'una piràmide ens veiem l'un a l'altre. Convertim els raigs solars en espectres que reboten per sobre de la gespa. Ens apropem i ens allunyem en el gran acordió del temps. 

De plors

Sona el telèfon i, altre cop, penso en la teva veu plorant. El temps s'atura i, mentre no despenjo, et recordo somicant, demanant-me ajuda. Veig els teus llavis inflats i els teus ulls vidriosos desprenent aigua a raig. Tens les galtones vermelles i el nas vermell. Necessites mocar-te, però també necessites parlar. Tens un singlot profund, les frases s'entretallen. I jo t'escolto amb atenció, mentre les teves paraules afecten el meu cor. Les pulsacions es tornen més lentes, però més fortes. Noto com el cor colpeja amb força contra la caixa toràcica i, com a conseqüència, es forma un eco profund dins del meu cos. Tot passa mentre el temps desapareix, tot succeïx sense que, en realitat, ocorri res. I això és així perquè la meva ment va més de pressa que la teva acció. I et veig sense tenir-te davant. I t'escolto sense que encara parlis. I m'avanço als esdeveniments. Els creo. Els imagino. Però, després, com qui surt d'un bucle impulsat per la inèrcia cíclica, et sento altre cop, sense plorar. I ja no m'expliques les teves desgràcies, sinó que em parles de banalitats quotidianes. I respiro profundament, penso que res del que he imaginat ha passat. Però encara noto el meu cor prement fort contra les costelles i, aleshores, m'adono que sí, que ha passat, però no en aquest món.