Relat dels dies

Estimada solitud, torna'm els dies, 

torna'm les hores.

Res pot tornar quan res ha marxat,

entre carrers plens de gent

i buits de petja letal.

Sonaran de migdia

altre cop els clàxons,

ningú els escoltarà

en aquesta habitació buida

que em vas deixar.

És només un dia,

ja passarà;

són només dos o tres,

un cap de setmana

o tot l'estiu.

Et busquen ànimes turmentades.

Et necessiten, et criden,

et demanen entre crits desesperats

els qui no viuen al meu costat.

Estimada solitud,

omple les pàgines del llibre negre

que em vas regalar.

Escriu en elles la taca de

sang, dolor, penombra,

tristor, desesperació i melanconia

abans que el tanqui per sempre més.

Relat del que m'agrada

M’agrada quan em parles,

però vomito quan em menteixes.

Desitjo que em besis,

però em destrossa quan et besen.

Anhelo les teves mans al meu clatell,

però ploro quan se les endú un altre.

És tot per mi sentir el teu cor bategar fort,

però es destrueix tros a tros,

batec a batec,

cop a cop,

sec i fort,

com una estàtua de sal

quan de mi t’allunyes.

Relat del fuster

-Ja no m'estimes.

-Sí t'estimo.

-Mira'm als ulls.

Vaig fer una pausa, no volia alçar el cap de cop. Tenia les mans ocupades amb les eines. No és fàcil ser fuster i tenir el cor de pedra. Després li vaig fer cas i mig balbucejant i amb els ulls clavats de fit a fit, li vaig dir:

-T'estimo, és clar. Però no com abans. He après a estimar-te d'una altra manera. 

El seu rostre va romandre immòbil, però els seus ulls tristos van alliberar dues llàgrimes. Ella mai no plorava. Només ho feia quan estava contra la paret i no tenia alternativa. I quan ho feia era un drama. Se la sentia per tot arreu del pis, amb el cap amagat sota el coixí i sanglotant a cor què vols. Aquest cop, però, va ser diferent. El cor ja feia temps que estava apedaçat. No hi havia ningú capaç d'arreglar aquella foscor interna.

Amb més coratge que cap, vaig continuar:

-Suposo que he hagut d'ajudar-me. M'he sentit sol, abandonat. Ho he intentat cada dia, cada dia. Oblidant-me sempre de l'ahir. Però quan t'acostumes a menjar fems, al final, ja no demanes pastissos.

Les flors del jardí estaven pensides. No hi ha res més trist que unes margarides caigudes i pelades. Ni sol, ni llum, ni aire. Només el buit envoltant la cambra.

Recordo aquell dia que em vas deixar d'importar tu, i ella. A mi només mimportava pintar bé l'escala que duia a la terrassa. Recordo aquell dia com el dia que vaig néixer.

Relat del vòmit

Impossible que passin les hores

en la fosca nit del vòmit.

L'estrella ja no il•lumina i el camí

cap a la son és impossible.

Batec,

ganivet,

clava i colpeja

com batega la mort,

com s'endú tots els camps sembrats

amb la falç afilada.

Morfeu, ajuda'm;

Hades, reclama'm.

Pel bé d'un cos que navega

sense brúixula ni esperança.

Pel bé d'un salt inútil

que acaba amb el quadre negre.

La veu del profeta

ressona dins la vall.

La vall del turment

i del calfred.

La vall del buit

i la no resposta.

Seran altres braços,

altres veus,

altres mirades,

Les que alçaran

el gest,

el bes,

la vida i el somriure.

Seran altres cucs,

altres taüts,

altres veus trencades,

Les que baixaran

el plor,

el dol,

la mort i el dolor.

Relat del tic

Tinc un tic,

Tic.

No tinc aire,

No.

Puja per l'esòfag,

Puja.

Surt disparat

Mentre moro d'angoixa.

Visc en el buit

Que espera la resposta.

Sé que no n'hi haurà;

He esborrat la meva història

He embrutat els bons noms

No queda ningú que m'estimi.

O mort o vida morta.