Relat de lectures

En vas llegir més de cent i creies que podries llegir-ne cent més. No t'importava que la cançó que sonava de fons fos més lenta del que tocava, o que els grups de rock and roll ja no baixessin per aquesta part de la ciutat. Tu seguies mirant per la finestra quan no tenies cap llibre davant, i és que aquells dies et van canviar com mudaven la pell de tots els ciutadans, que buscaven vidres on els artistes passegessin nus ensenyant les seves natges i les seves intimitats més grans.

Van ser dies divertits i sense res a justificar, tot era per diversió, sense veus amargades que provessin de conduir-te cap aquí o cap allà, només la teva ànima demanant-te més batut de cervesa com un experiment sideral en aquells bars que intentaven ser més moderns que els altres fent invents que resultaven tan fastigosos que ningú no se'ls podia menjar.

I quan queia la nit, després d'haver llegit més de cent pàgines amb els morros empastifats de carns i salses sense gust ni gràcia, t'afaitaves per sortir a prendre alguna cosa, ho feies sense saber per què. Perquè un cop ja tenies la cara neta i sense pèls tornaves al menjador, miraves la teva dona i et senties un inútil per proposar el que no volies. Callaves i seguies el teu instint acariciant-li els llavis, passant-li la mà pels pits i baixant fins l'entrecuix, demanant-li tot el que no li volies suplicar, però com no teníeu ni tabac ni vi un dels dos havia de baixar i comprar en aquelles botigues que van venir en massa deu anys abans, plenes de productes caducats i vins de tercera categoria. Tu no podies aspirar a més, no et passava pel cap anar a l'enoteca de la cantonada, que no obria tantes hores, però que venia els millors vins del país a 40 euros l'ampolla. Tu la compraves freda, barata, molt barata, amb l'etiqueta mullada i mig caiguda. Pujaves a casa i, en entrar per la porta, cridaves que ja eres allí. Ningú no et responia. Miraves com dormia el teu amor, miraves com s'apagaven els llums de la ciutat. Miraves com la finestra continuava al mateix lloc. Agafaves l'ampolla, l'obries i et servies copes fins que el sol et trobava, a primera hora del matí, llegint Bukowski o Nabokov.

Relat de pastanagues

Feia ja més de vint dies que havia d’haver entregat aquell farragós relat que li havien encarregat. Feia ja més de vint dies que no menjava altra cosa que pernil barat i galetes caducades. Feia ja més de vint dies que ni tan sols no s’havia masturbat.

Per fi, aquell vespre del 4 de març, va aixecar-se de la cadira i va cridar, tot satisfet, que ja havia acabat. Amb la feina feta i enviada, va dedicar seixanta minuts a dutxar-se. Va haver de fregar fort per treure tota la brutícia que se li havia adherit al cos. Per sort, dos mesos abans, havia comprat un fregall de cuina que encara no havia estrenat. La pell se li va omplir de rascades, es va fer mal; però després de tants dies sense dutxar-se, vagant d’un costat de la ciutat a l’altre per trobar les nou muses, no va dubtar en prémer fort i arrencar-se de cop tot allò que li havia impregnat el carrer.

El cert és que no en va tenir prou i, quan es va mirar al mirall després d’assecar-se amb la tovallola, va decidir arrencar-se les primeres capes de pell amb un pelador de pastanagues. També va agafar les tisores de l’escriptori i va començar a tallar-se els pèls. Primer els púbics, després els de les aixelles, tot seguit els de la barba. No va ser suficient amb les tisores i va necessitar la navalla d’afaitar, però no només la va usar en aquests llocs, sinó que es va rapar el cap, les celles, els braços...

Quan el cos li sagnava per tot arreu es va tornar a mirar al mirall. Tenia ganes de tocar-se el seu dur membre viril, però li feia mal tot. A poc a poc havia anat deixant la seva vida fora dels papers que havia escrit.

Relat de fruites

Roger Filomer tenia tantes ganes de tocar-se que no podia pensar en res més. Des què s’havia llevat que només tenia al cap un objectiu, tancar-se al lavabo i deixar anar la imaginació a nivells de temperatura extrema.

De camí a la feina, conduint el seu espectacular descapotable, no havia pogut acariciar-se l’entrecuix perquè tothom el mirava, sobretot en els semàfors, que és justament el lloc on ell esperava tenir oportunitat de fer-ho. Al pàrquing tampoc havia realitzat el seu desig; el sempre atent vigilant li havia obert la porta del cotxe tan bon punt ell havia apagat el motor. El despatx, una cambra recoberta de fusta envernissada per tot arreu, no havia sigut un lloc íntim, tot el contrari, s’havia convertit en un anar i venir d’empleats consultant solucions a problemes que a ell li semblaven, en aquells moments, banals. Fins i tot la secretària, que sempre desitjava veure davant seu amb els seus vestits curts i provocatius, li semblava un destorb. Volia estar sol i no podia.

Al final, a l’hora de dinar, quan el menjador de l’empresa estava ple a vessar, quan a la taula de directors no hi faltava ningú, quan el centenar de treballadors endrapava el menú que oferia l’empresa, Roger no va poder fer res per poder controlar els seus instints més bàsics. Va amagar-se sota la mesa on menjava i es va abaixar els pantalons. Tenia el membre dur com una roca, li feia mal fins i tot tocar-se, però se’l sacsejava amb força, amb una agressivitat que hauria espantat qualsevol que l’hagués vist. Amb els ulls clucs i gotes de suor freda caient-li pel front, la boca oberta de bat a bat i col·locat de genolls, es va masturbar fins ejacular sobre les sabates dels allí presents.

Cap dels seus companys de taula, els altres directors de l’empresa, va donar importància als fets. Ni tan sols van mirar què succeïa entre les seves cames. Simplement van seguir menjant el menú que els pagava l’empresa, a base d’espaguetis, carn i un plàtan de postres. 

Relat de museus

Fa una hora que el museu ha tancat les portes, el vigilant roman adormit a una cadira de fusta extremadament incòmode. La nit anterior ha estat de festa fins sortir el sol, s’ha dutxat i ha anat a treballar. Ha aguantat com ha pogut tot el dia, fent veure que no s’adormia i evitant estar quiet, però a la que ha sonat el timbre i tothom ha abandonat l’edifici, s’ha assegut a la cadira de la sala quatre i, sense ni tan sols fer la ronda de reconeixement, s’ha quedat adormit completament.

Una de les sales, la número vint, està dedicada temporalment a Jan Saudek. Les seves obres estaran aquí durant dos mesos. No són les més aclamades, hi ha qui diu que no ha inventat res de nou, que no val la pena veure les seves vulgaritats; però alguns altres visitants no perden detall de les seves fotografies.

Amb les llums del museu apagades, només amb les d’emergència connectades, Roberto Giraldés surt del seu amagatall. Ha restat immòbil en una cantonada perduda de la sala cinc, agenollat i amb el cap entre les cames, gràcies al seu vestit verd, igual que el color de la paret, hagués passat desapercebut pel vigilant, si aquest no hagués caigut rendit a la seva cadira de la sala quatre.

Roberto es passeja durant una estona per la sala vint, no surt d’aquesta i admira, tant com pot, totes les obres de Saudek. Hem de creure que l’autor estaria orgullós de veure que algú és capaç de desafiar la llei només per observar les seves creacions en solitari, en tranquil·litat, sense soroll ni gent acabalada fent veure que hi entén molt, d’art.

Al cap d’una estona, s’atura davant Walkman i intenta endevinar per què Saudek ha titulat aquesta obra així. No li falten recursos, però li poden les ganes. Els seus ulls no arriben a mirar més enllà del centre de la foto. No aconsegueix veure-li ni els lletjos peus ni el cabell enfosquit. L’estreta cintura i els formosos malucs són una frontera més forta que la que separa països en guerra. Per molt esforç que hi apliqui, no és prou hàbil per pujar la mirada i xocar contra un mur esquinçat, o per abaixar-la fins tocar un terra enrajolat. Aquell centre, aquelles formes, aquell àpat tan gustós el fan embogir. Qui sap si això és el que volia Saudeck. Qui sap si l’autor s’excitaria en veure com l’espectador queda absorbit per la imatge. Qui sap si Roberto està veient la dona de l’obra o si, per contra, extrapola aquelles natges i només veu les seves amants perdudes, aquelles a qui mai va poder veure nues.

La música sona, són les nou del matí. El vigilant obre els ulls en sentir la melodia que, puntualment, l’ordinador fa ressonar per tot el recinte. Roberto encara és allà davant, completament nu, s’ha adormit després de fer l’amor amb les dones dels seus somnis.

Relat de 2016

Era la nit plena de gràcia i de joia. Riures entre els presents i begudes pels absents. Molta cordura prèvia al moment de la disbauxa, quan encara no han sortit tots els cavalls a cavalcar, però sí es preparen els genets per afrontar la dura batalla contra l'enemic letal.

Abraçades amb veus entretallades, silencis amb secrets de fenicis. Mentides absorbides per vides alterades i tanta sang per brollar que sovint eix en forma de llàgrimes. Besos regalats i petites carícies. Tan aviat com va començar la funció, els espectadors ja sabien on acabaria el taló.

Un presentador, amb vestit de festa, anunciava que tot era iniciat, però que tornava al principi. Allà on els gemecs dels nens demanaven aire per viure. La nuesa de la innocència, tants cops tacada pels vestits de la societat endiablada sota tabús de llargues vestidures.

Diuen els homes que entre éssers de la mateixa sang mai no hi pot haver més disputa que comptar un grapat de diners. Conten els homes que quan la dalla se sent afilar és millor deixar-los de comptar.

Llarga com era la taula, podien cabre més d'una desena de deixebles. Si hi haguessin anat, clar. Però no era terra de Déu allà sota la muralla de l'antic port romà. Als pobles s'hi cultiva el culte al foc, no pot apagar-se la flama mentre hi hagi gent que s'estimi, ni que s'odiï a mort o tingui una estaca clavada al mig del cor. Hi havia molt de menjar, tant que no es podria encabir en una llarga llista de pecats mortals. Per molt que hagués vingut el mossèn a revisar el comportament catòlic dels petits dimoniets, per molt que hagués comparegut amb la tranquil·litat que sustenten els de la creu alçada, no hauria pogut beneir tanta menja profana.

Van ser més hores que no pas les comptades en un dia normal, va ser més un regal que no un present, va ser més un passat que no un futur. Agermanats per uns instants, només tacats per una petita punxa de bosc. Ja se sap, al camp s'hi troba una rosella i un card, ambdós sense molestar-se, però pel calmat excursionista no tenen mai el mateix significat.

Jugaven els nens com si fossin nens, lluny de la llarga falç en la que pensaven els adults. Entre música i ginebra succeïa el sant miracle, sense Jesús nat, sense la creu santíssima ni els profetes encomanats; entre tot i això i allò un sol rogenc cremava les cares per fer-les felices per uns instants. Galtes mullades d'aigua amb sal, cors rejovenits de tant bategar.

No tothom pot veure-hi sense els ulls, hi ha qui es nega a tancar-los i sentir allò que és a dins, hi ha qui mostra el rancor quan se sent el fuster adornant el taüt. Potser els plors esdevindran després, quan la pols sigui humana i l'home sigui pols, però l'ocasió perduda, al so de la vida que s'acaba, mai no el podrà recuperar qui entre els vius ha fallat més que entre els morts.