Relat de castanyes

El color de la castanya, el marró, esdevé present quan la tardor omple les nostres cases. És aleshores quan bla bla bla... i tot això que volen que diguis un i un altre cop, allò de les fulles que cauen, soles, i que el vent se les endú, sol, i que el fred comença a calar en els cossos, i l'escalfor de la llar de foc abans de l'hivern i bla bla bla. Però no, no ho faràs. No escriuràs aquelles lletres caduques, sinó que aturaràs el temps i t'imaginaràs alguna cosa que no sigui real, sense voler que sigui, o sí, però esperant que esdevingui, si més no, dins del teu imaginari; que t'exciti, que et provoqui, que et posi tan calent que hagis de dutxar-te amb aigua freda. Aquell precís moment en el que descobries que podies donar-li un cop al rellotge i detenir les agulles, veure com tothom s'aturava i tu caminaves. T'apropaves a la musa que rondava els teus carrers i oloraves el seu coll.

Sense el seu permís seria violació, fóra ultratjar la seva falsa candidesa. Tot és ara. Li agafes la mà i esdevé moviment, ella també. Només dos cossos movent-se en tot l'univers. La resta de les coses, les persones, els animals.... tot tan estàtic com les pedres mil·lenàries del teu pedestal.

Suaument li treus la roba, peça a peça, sense pressa. Besant-li l'òvul de la seva orella, recollint-li el cabell per poder acariciar-li la pell. Sense cap més teixit que la seva cuirassa. El seu pit sobre la teva boca; els teus llavis acariciant el seu mugró. Cos contra cos, paret de repòs. No hi ha límit per les mans ni per les llengües.

A la foscor de la nit, se suma la lluna per il·luminar l'escena carnívora. Les dents plenes de sang, els llavis mossegats, la pell esquinçada. El blanc del teatre real és tant vermell com la vida fictícia que s'amaga dins de les seves ments. Es devoren l'un a l'altre, cridant, gemegant. No els hi importa ser més morts que vius. Ni morir per viure. Aquell llarg bes és el xiscle del difunts, és l'orgasme dels amants, que viuen en un imaginari tan autèntic com prohibitiu.

Relat de pomeres

La seva casa no és molt gran, és cert. Ell ho sap, el seu espai vital és reduït, però mai no ha tingut grans pretensions. Ha acceptat sempre la seva condició i no ha volgut conèixer terres més llunyanes de les que habita. Entre d’altres coses perquè la seva residència manca de finestres, i de portes! Viu tancat, sense poder assaborir ni odiar res de l’exterior. A vegades sent sorolls, nota que tot es mou, no entén per què, però com no li afecta massa, continua fent la seva, sense moure’s, sense preocupar-se.

Un dia qualsevol, podria ser ahir, o demà; o tant se val quan, un neguit s’apodera del seu cos. Un estrany soroll prové de les parets internes de casa seva. Com si fos una piconadora que tira murs a poc a poc, escolta un remor que no s’atura mai.

Si bé no pot dir amb exactitud de què es tracta, sí que s’atreveix a formular pensaments negatius, que el porten a un estadi de temor total. Pres de pànic, tremola, sua; els nervis són ja dins seu. Quelcom desconegut està a punt d’arribar a l’interior de casa seva.

Així és, apareix un cuc, tot feliç, que ha aconseguit perforar la pell i la carn de la poma, on viu l’home del quan parlem, fins arribar al centre i topar-se cara a cara amb ell.

És en aquest instant quan tots dos se senten estranys. No esperaven, cap d’ells, que la història succeís així. Però després de la sorpresa, arriba la crispació. Discuteixen feroçment. Cuc i home debaten acaloradament. 

Guanya el cuc i l’home busca exili. No és un camí fàcil, però abandona casa seva amb el cap cot i el sentiment d’haver-ho perdut tot. L’home aprofita el forat que ha fet el cuc i surt a fora. Aleshores, se n’adona que el camp és ple de pomeres i de pomes. Que casa seva no és res. Se sent lliure, agafa aire i somriu. Un univers s’obre davant seu just en el moment que pren consciència de què no té casa.

Relat d'astres

M'agradaria saber en què penses quan dius que no penses en res. M'agradaria saber quin to té el color blau del vestit que dius que no és blau. M'agradaria saber tantes coses que acabo odiant-ho tot i desitjant no saber res.

A vegades, quan el cel és gris, quan els núvols han vingut a la ciutat, la tempesta se situa més enllà de les muntanyes i, sense voler, viatjo en el temps per recordar-me com una estrella del rock. Però ja saps, les estrelles són tan a prop com lluny, la solitud es mesura sota una copa de ginebra.

Les estrelles que et criden cel amunt no són més que mentides del passat, il·lusions fictícies que t'agradaria esborrar de la ment. I mentre pensem en tot això, el temps corre sense aturar-se, només deixant pas a la incertesa de les coses més banals.

T'asseus a la cadira, mires aquella taula de fusta, tota ratllada, guixada per nois que han fet d'animals, dibuixada per artistes que han pres per borratxos, tacada per beguts que semblaven serens. Demanes una cervesa i comences a imaginar-te a sobre seu, acariciant el seu cabell, pujant-li el seu vestit, parlant-li a cau d'orella... la temperatura només puja quan astres i planetes volen sobrevolar el cel; però quan els núvols tornen a la ciutat no es veu ni una cosa ni l'altre. Caldrà imaginar, un dia més, lletra rere lletra... nota sobre nota. Toca aquella trista cançó, que jo ja sabré com fer-te un petó.

Relat de voler

Volia follar, i em vaig masturbar.

Volia passejar, i em vaig assentar.

Volia estar amb tu.... i em vaig quedar tot sol,

amb els meus llibres, les meves cançons, els meus olors i les meves pertorbacions.

Volia cantar, i em vaig afinar.

Volia menjar, i vaig defecar.

Volia besar-te fins l'infinit... i em vaig mirar al mirall, amb els meus ulls, les meves mans i la meva tristesa personal.

Relat de polirítmies

Tres dos i... i tornes. Un cop i un altre, ara amunt, ara avall. Ho tens. Ho esborres. Vinga, que ja ve. Ho tens. Aquell got, fred per fora, calent per dins, els vidres entelats i la calefacció a tot drap. Et tremolen les mans i no tens fred, no, no en tens gens ni mica. Només és aquella sensació pàl·lida, trista, que et retorna al bar on la vas conèixer, allà al costat de l'institut. Tu portaves aquella jaqueta absurda i bruta, que creies que et feia volar; era una estúpida sensació. Però et feia tan gran que no paraves de créixer i créixer, i t'asseies a aquell racó del bar, enmig de tota aquella gent estúpida, que parlava de coses d'homes grans, avorrides, grises. No creies en una vida com aquella, no la volies suportar. I ella venia, entrava per la porta i la saludaves, mig rient, mig tremolant. Les cames et ballaven, però no era el ritme de la música que sonava. I quan defallies, quan retornaves la vista al terra, prenies consciència del que feies, aleshores sortia el teu gran home, aquell que el compàs impulsava lletra a lletra. Li feies un gest i demanaves que s’assentés al teu costat. Treies un paper i bromejaves, ho feies tan bé que no te n'adonaves, ni ara no ho faries, aquella horrible sensació d'estar perdent i de tornar a començar.

I cremes aquella foto que ja fa temps vas perdre en el trasllat. Mires per la finestra i no veus cap dels records que vas esborrar. Lluny, al fons del carrer on jugaves a ser gran, ara dormen els teus somnis de joventut, sense aquell doble compàs que et portava a la glòria cada nit, quan tancaves els ulls i somniaves en ser algú especial.

Fa tant de temps que en Franky va marxar que ja no se senten aquelles sirenes ruïnoses de la policia quan ens perseguien pels afores de la ciutat, però tampoc se senten els teus plors, ni els teus riures; quan ballàvem sense llums, sense música, agafats  a aquelles faroles mig destrossades, que no serien capaces d’il·luminar ni un ionqui del carrer obscur.

Parades de bus buides, nits d'escapada mortal, se senten els sons de les navalles que tallen més que les venes per on flueix la nostra sang. Torna, algun dia torna, si us plau, ell ho vol, vol sentir aquella veu tímida que creixia a mesura que passava la nit.

Got rere got, les estrelles queien i tornaves a veure els àngels moribunds que demanaven per la rutina celestial, ells hi creien, ells no ho temien, ells estaven contents. Però tu, mories per continuar somniant, per seguir vivint, tant a la corda fluixa com aquelles falses llàgrimes que li vas dedicar.

I el got fred ja no és calent per dins, ni gelat per fora, és tebi, com la vida de qui no té carn sota de la pell, de qui no té sang dins de les venes, de qui no té cor dessota del pit, de qui no espera ser algú entre tants fantasmes solitaris, plens de vida i companyia.