Relat de cims

Pujar no és el mateix que baixar, ho sap tothom. Però a vegades, quan un puja pensa en si després caldrà tornar a baixar tot el que està pujant. Caminar, diuen, fa reflexionar. És comú que els humans emprenguin un camí, ni que sigui curt, per poder mirar el que deixen enrere i triar, aleshores, si donar mitja volta o seguir endavant. Diu la llegenda que un dels empresaris més famosos del món tanca els seus contractes caminant pel jardí amb els seus interlocutors. També explica la història que alguns presidents d’estats molt potents han optat per moure les cames per prendre decisions vitals.

El fet, però, és que els mortals, els ciutadans de peu, els que no som res, caminem tot el dia; anem amunt i avall, d’un costat a l’altre de la ciutat, apurant el temps al màxim per poder gaudir del temps que ens deixa l’estrès de societat en la que vivim.

Enmig de tant moviment, la muntanya se situa davant. El camí és llarg, cal fer-lo sense pensar massa; però com hem dit, caminar fa pensar. Un pas i un altre, un remordiment i una reflexió. A la vora del camí, arbustos, arbres, animals. De tant en quan és fàcil perdre la noció del lloc. La munió de la gent caminant al nostre voltant, com succeeix a la gran ciutat, a vegades apareix i tants d’altres cops s’esfuma. Restem sols, només lluitant contra la pols del camí. Les pedres, el desnivell, la por al fracàs. Pujar a la muntanya no és tasca fàcil. Des de dalt, creiem, veurem la nostra vida, el nostre passat. Des de dalt, pensem, rentarem els nostres pecats, les nostres culpes. Però a mig camí hi ha un moment que tot això perd valor. Només volem rendir-nos, tirar la tovallola.

Per sort, tot el que fa pujada, fa baixada; a vegades fins i tot sense necessitat de davallar. Els ànims pugen i la moral retorna. És hora del pas ferm, és el moment de la victòria. Arribar al cim és el camí de la glòria.

Relat d'onades

Entre onades salvatges la barca rep els cops del destí. No saber cap a on caurà l’embarcació és, de ben segur, un dels maldecaps més importants que té el mariner. És conscient que la meitat dels seus esforços són inútils, i ben mirat l’altra meitat no ho són tan sols perquè li donen moral. Assabentar-se, però, de l’angoixosa veritat seria un cataclisme. Qui sap si, després desbrinar a on van parar tots els seus moviments forçats, voldria desfer-se dels rems i es tiraria de cap a l’aigua.

Els peixos se’l miren amb distància. A sota, el corrent és fort, però poc té a veure amb els rampells de l’oratge. Seria una opció tan vàlida com una altra, pensa un animal escamat que neda per sota el casc.

A mesura que un baixa i guanya profunditat, la foscor s’apodera de l’entorn. Veure-hi és una de les forces humanes més grans; això es pensen els humans. Per aquest motiu, metre sota metre, cap avall, les pors creixen exponencialment.

El pitjor no és no veure-hi, acaba reflexionant el mariner. És saber que fins aleshores no has pogut viure bé sense veure-hi clar.

Relat de serenor

No sempre, però a vegades, quan les cames estan estirades de punta a punta en horitzontal, mentre el cos s’erigeix recte perpendicular a elles, el món deixa de girar. Heu vist mai com funciona una brúixola? Els punts cardinals en pla, l’agulla movent-se per sobre. Roda d’un costat a l’altre el tronc corporal, allargant els braços per tocar els extrems inferiors. La suor caient lentament pel front. Els cabells lleugerament humits.  Els músculs entovats. La serenor de l’absència de soroll. La lluna impassible mirant la ciutat. La tranquil·litat en l’exercici.

L’olor corporal demanant a crits que ell s’apropi i s’estiri a sobre seu. Cos damunt del cos. Les cares de ben a prop. Les mans agafades.  Respiració profunda i pausada. Se sent el remor del tràfic de la ciutat. En breu la tempesta començarà. Potser no estan preparats, ni porten paraigües, ni han demanat raure sota l’aigua punyent. Però gaudeixen del moment d’incertesa, fins que es deixen anar les mans, tanquen els ulls, els tornen a obrir...

La samarreta blanca fuig del cos com ho fa la gasela davant del guepard. Conscient de que la seva cursa només porta a un lloc. La blanca pell radiant per tot l’espai contrasta amb el negre de la seva roba interior. Animals corrent, animals jugant, animals salvatges despullant-se i rebolcant-se pel terra. Les mans volen com les aus a la selva, de branca en branca, observant tot el que tenen davant, tocant allò que fa temps que es deleixen per acariciar.

Completament despullats, els besos són tant humits que el control de l’exercici principal ha esdevingut el caos. L’ordre i la serenitat han donat pas a les turbulències, els excessos. Com els sotracs de l’avió, els dos cossos es colpegen l’un contra l’altre. La columna balla de costat a costat. El cap reclinat. La llengua sobre el mentó. No existeix la calma. S’ha acabat el ioga.

Relat de decisions

Poc puc fer davant de les peticions que rebo. Em dec als suplicants i així ha de ser. Com a escriptor no és just negar voluntats i cal mudar la pell constantment. Em converteixo en un esclau dels desitjos dels altres, per això no em costa gens creure en aquell home que, assegut al seu sofà de tres mil euros, parla per telèfon mentre es fuma un autèntic cigar de La Habana.

Els seus 120 quilograms de pes li impedeixen aixecar-se de cop quan pensa en anar a buscar alguna cosa. Si fos un home més prim, s’alçaria i agafaria una de les fotos que té sobre un prestatge del seu despatx. Li agradaria fer-ho sense haver de recolzar-se amb les mans, unes mans que en aquests moments té ocupades amb el telèfon i un bolígraf. Anota algunes de les coses que li diu el seu interlocutor. Deixa de fer-ho per pensar, reflexionar i decidir. Ho fa mirant a distància la foto de la seva família. En ella hi surten la seva dona i la seva filla, somrients, agafant un peix recent pescat. Somriu mentre mira la foto, se la coneix de memòria, sempre li fa gràcia que a ell li diguin peix gros quan, al seu despatx, qui sustenta un peix gros de veritat són les dones de casa.

Quan penja el telèfon, s’eixuga la suor que inunda el seu front. Habitualment porta un mocador de roba a la butxaca, el seu excés de pes li provoca suors incòmodes. Es dutxaria sovint, es rentaria, s’ompliria de colònia, però no té temps per a la seva higiene. Així que ha de suportar com la gent que l’envolta parla d’ell com el Gras Podrit.

Torna a agafar el telèfon i marca el número de casa. Contesta la seva dona. Aquesta li explica com ha anat el dia, què ha fet amb la seva filla i què ha preparat per sopar. Ell es preocupa molt pels seus, es preocupa tant que la seva missió a la terra és protegir-los. Com hi creu cegament, a la trucada anterior ha donat una ordre al cap de l’exèrcit del país que ell governa. L'ordre ha estat clara: cal bombardejar un dels pobles del sud que es resisteixen a acceptar l’oferta que els hi ha fet pel seu petroli. Faran veure que ha estat un accident, ningú no farà preguntes. Aviat podran netejar la zona i augmentar les perforacions del terreny. En no menys de cinc anys aquell poble serà ric, els ciutadans tindran feina i tothom s’haurà beneficiat d’un acte de total i absoluta responsabilitat seva. Fins i tot la seva filla, que podrà continuar vivint en un món desenvolupat ple d’utensilis fabricats a partir del petroli.

Relat de perversions

Tots tenim les nostres coses. Les nostres aficions, gustos, secrets, desitjos ocults i actes depravats que no diem mai a ningú. Com a escriptor només puc fer una cosa, oblidar-me de tot i entrar en una ment nova, diferent, que viu coses intensament. Així ho faig viatjant dins d’aquesta noia, tan bella que cap ploma mai no podria descriure.

Quan la lluna plena il·lumina l’habitació d’aquell pis, ella tanca els llums. Resta sola. Estirada. Vestida. Li agrada tant mirar per la finestra que assenyala el satèl·lit blanquinós i li demana que s’amagui, amb ella, dins del llit.

El seu marit no ve a dormir, tota la setmana que és fora, treballant. Ella aprofita per jugar amb la seva amiga, la imaginació, i donar-li un cop de porta a l’estancament que li ofereix cada dia el seu home. Entre els llençols, la lluna i ella parlen en veu baixa. Per fi pot dir tot allò que normalment no li deixen. No escolta cap negativa. No sent cap burla. Els seus desitjos són compresos i ningú ni res pot aturar-la.

Sense obrir els llums, va al lavabo. Entra a la banyera, tota vestida, i pensa. No sap què ha de fer. Però vol fer-ho. Un dia li va suggerir a la seva parella. Des d’aleshores que ja no li explica cap intimitat més. Es despulla del tot. S’estira a la banyera. No obre el pas d’aigua. Està molt nerviosa. La mà li tremola. Pensa que si es toca una mica potser es calmarà.

De sobre se n’adona que no ha tancat la clau del pis, s’alça i va corrents a tancar. De tornada es veu al mirall. Li agrada el que veu. S’encén i torna a pas lent fins al bany, on acaba posant-se altre cop dins la banyera. Ara sí, pensa. Es toca, fa. S’acaricia. Té l’entrecuix ben net, sense pèls, rasurat. Tota ella està ben neta per fora. Però aviat s’embruta. Es deixa anar. S’eximeix. Executa aquell acte prohibit i, mentre mou els dits amb rapidesa, mentre el clítoris sobresurt entre els llavis vaginals, mentre nota que entra al món de les perversions, allibera l’esfínter. Es ruixa la mà, s’esquitxa el cos. S’embruta de tal manera que la font li deixa la mà mullada i calenta. Tan calenta que no pot evitar endur-se-la a la boca. Es mulla els llavis. Ho tasta. Li agradaria que el seu home fos allí, experimentant amb ella. Però està sola i ho estarà per sempre.

I jo tanco el relat sense voler afegir cap frase moralitzadora. Un punt i final serveix suficientment perquè cada lector encabeixi tot el que ha llegit i ho faci viatjar en el seu interior, tant si és brut com si és net.