Relat de fantasia

L'angoixa s'havia apoderat dels dos amants que ballaven aquells deu mil petons gastats. La suor dels carrers obscurs era fricció de metalls.  Espurnes continuades, bes rere bes, minut contra minut; durant tot aquell paradís perdut en mig dels somnis...

De nit, sortien a jugar en jardins plens de maduixes podrides. Se les menjaven. S'adulteraven. Es corrompien. S'abandonaven. Aquell món de desitjos s'extingia a cada pas que donaven.

Ho van fer possible, cremant les nafres, prement fort a les ferides, lluitant contra els seus cors delitosos. Eren soldats d'aquell sentiment tan roí que havien construït. I per cada maó que posaven en aquella gran fortificació, un altre en queia molt més enllà. Dins dels seus pensaments, dins dels seus somnis, a l'interior de tot el que volien ser, s'esfondrava un castell que, temps enrere, era només llibertat.

Les pedres precioses que havien sustentat les seves il·lusions es convertien, ara, en armes letals contra les que no es podia lluitar. Ni noms, ni promeses. Ni arcs ben tensats. Ni aquells ganivets afilats que duien els guerrers de l'Est.

Els arbres de la ciutat feia tant de temps que no parlaven ni amb els hippies ni amb els rodamons... La melancolia era caduca i l'enyor s'havia oblidat. Cap d'aquells amics seus es drogava ja. Corbates i plomes d'or. Camises ben planxades i una crueltat infinita.

Els dos amants ja no es miraven mai directament als ulls. Tenien port de comptar fins a tres i no veure res més. Van anar massa ràpid, van córrer massa lent. Tot va ser tant calculat que els números es van trencar.

Sense cotxe ni tren, es van allunyar. Eren dos que no sumaven, ni tampoc restaven. Eren humans perdent la fantasia del seu davant.

Relat de despatxos

Deien que era un home ordenat, organitzat. Controlava gairebé tot el que passava en aquell despatx. En un mur, no molt alt, però sí molt allargat, col·locava una innumerable quantitat de papers amb tot d'anotacions a cada un d'ells. Era el controlador en persona. Però, a ulls del nen que passejava per l'oficina, era un presoner més. Veia com marcava unes ratlles sobre els dies del seu calendari. Cada matí, quan arribava a la feina... ratlla. Els mobles eren les reixes. Els caps eren els agutzils. No veia mai la llum des de la seva taula. Al marxar, fitxava, al entrar, també. A dins, no sentia l'aire exterior. No parlava amb ningú. No era feliç.

El nen a vegades es passejava pel seu costat; ho feia sense sentir la por que regnava en aquell ambient. Era tan innocent que no podia sentir la tensió que es respirava. 

Un dels dos semblava el gran, l'altre el petit. Un dels dos semblava el lliure, l'altre l'esclau. A ulls dels més grans, aquell nen el destorbava. A ulls dels cecs, aquell nen el salvava. 

Relat de tertulians

Amb la pell recoberta de suor, la respiració entretallada i el membre ple d'esperma; el Martí es gira i la mira. Busca els ulls de la seva dona, els troba. Espera un parell de segons i li diu: "A veure si algun dia podem fer l'amor tots dos".

Ella sospira. Tanca els ulls i els torna a obrir. No diu res. Però no aparta la mirada. Ull contra ull. Es miren durant una estona llarga. Cadascú pensa en el que deu pensar l'altre. Si els pensaments poguessin viatjar sense les paraules, aquell moment silenciós seria com una tertúlia radiofònica.

En veure que ella no vol dir res; el Martí ho torna a provar: "No creus?", li diu sense moure ni un sol membre del seu cos. Ella no contesta, resta immòbil, però torna a sospirar.

Després cauen les quatre parpelles i vénen els somnis. Viatgen tan lluny com poden d'aquell matalàs gastat. Ni tan sols l'olor de dos cossos suats existeix en el paratge oníric on aterren. Aleshores tornen a fer l'amor. Ho fan cadascú a la seva manera. Cadascú amb qui vol. Finalment s'ha complert el desig del Martí, han pogut fer l'amor tots dos.

Relat de campanades

Fum a l'església. És la paraula dels amants del Senyor la que dóna l'ordre. No és encens, és gas. Ploren els ulls de ràbia, de dolor. No és Jesucrist clamant pels vius, són els vius que aviat seran morts.

La indignació s'apodera dels rebels, que han de marxar del seu refugi, un refugi sagrat que els ha de protegir. Però sota la Creu manen els blaus, no pas el vermell de la sang que s'escamparà pel terra.

Sonen les campanes, campanades a morts que vindran. Un rere l'altre cauran com a mosques, com a fulles d'un arbre caduc, com a soldats en plena guerra. Però ells no duen fusells, ni ganivets, ni cap arma que pugui comparar-se a les grises metralladores dels "fregats".

No hi ha perdó, ni súplica; no hi ha ni oblit ni rendició. Mocadors a la cara, asfixia. Tothom surt a la carrera, els primers se salvaran, pensen; els primers moren, esdevé. És el pas a la normalitat, clamen; és la continuació de l'esclavitud, afirmem. No et queixis, no protestis, no et reuneixis. No valen ni reunions a l'altar, ni la veu del poble. El carrer és meu! Crida!

Relat de tardà

Més tard que mai, arribava a plaça Espanya. Duia unes botes de cuir, altes, amb acabat de punxa i apèndix metàl·lic. El seu pas marcava un ritme antic, com si al seu costat l'acompanyés un vell cavall de l'oest. Li agradava moure l'espatlla, d'un costat a l'altre, mentre avançava. Enfilava el passeig de Maria Cristina sota un sol ben fort. Lluïa el cel massa per l'excés de roba que portava. Pantalons texans i jaqueta també texana. Alguna part estripada, un gran pedaç a l'esquena. Una indumentària clàssica, per un pentinat vintage. Gomina als cabells; tupè dels setanta, un somriure a la boca i davant seu la fira de l'any.

Només entrar al pavelló va sentir la remor que el seguia durant la resta dels dies. Un soroll de gent parlant per sota del volum d'una música angelical. Sonava de tot. Des del rock més dur a les balades més romàntiques, però només bona música. La "bona música" en deien. Una expressió que incloïa molt, però n'excloïa tot allò que volia entrar per la porta de darrere, la més comercial, la menys sensorial.

Debats, converses, catàlegs infinits. Eren impossible que ell sortís d'allà sense res a les mans. Com n'era de difícil triar. Era el paradís que tenia un lladre al mig d'un banc, el somni de tot esportista a dalt del podi, el desig del soldat clavant la seva bandera, l'anhel de tot espia controlant càmeres amagades. Un nen dins d'una fàbrica de xocolata no es trobaria tan a gust com un roquer dins d'aquell saló.

Més tard que mai, gràcies.