Relat de línies

Marxa de la ciutat mirant les línies de la carretera. Recorda aquells plans continus d'en Lynch. Rememora aquella sensació de vaguetat absoluta. Canvi de móns, canvi de plans. Avança deixant tot enrere. Deixa aquell somriure letal, aquell no parar de parlar, aquella impaciència juvenil, aquells ulls cristalins, aquell coll ardent, aquelles calces negres petites i transparents, aquells llavis inferiors humits, en un entorn net, depilat completament, aquells pits prominents, aquells secrets vehements.

Els vampirs poden conduir de nit; ho fan sempre i quan alguna donzella vagui perduda pel camí. El coll és el seu àpat. El cor el seu objectiu. Caldran molts metges per recosir les parts trencades, però quan la melodia és trista i suau, la boira s'ocupa de cobrir els camins de la perdició.

Completament nua, jau amb les cames obertes, ell la besa, ella el toca. El tic tac del rellotge centenari penjat a la paret marca el ritme de les mans. No tenen pressa. Es miren. Es toquen. Es fereixen. I com tothom que es fereix, apareix el crit. Entretallat, compungit. Les cames es tanquen i premen la mà gairebé fins estrangular-la. De cop es relaxa. S'ajunten els dos cossos i converteixen aquell acte en una unió de pells i sentiments.

Al final, la mort. Sempre ve la mort al final. Toquen les campanes de l'església més propera i ambdós s'aixequen del llit. Han de creuar el carrer i assistir al funeral. Sonaran cançons boniques i els taüts es cobriran amb flors vermelles. Ells s'ho miraran des de la distància, recordant les línies discontinues de la carretera.

Relat de melodies

Has sentit mai "The Crystals" parlant de besos robats? Has sentit mai el cor bategar per fer res prohibit? Recordo aquell vell cotxe gris aparcat al garatge, no hi havia qui el mogués, però era el meu amagatall. Hi anava i em tancava allà dins, premia el gran volant amb força i escoltava les velles cançons dels casetes dels meus pares. The Shangri-las, Be my baby, Runaway, The Ballad of Lucy Jordan, Rhythm of the rain, Please Mr.Postman, Donna, Save the last dance for me... totes aquelles notes estaven banyades d'alcohol i nostàlgia. Aquelles veus trencaven el cor de qualsevol adolescent. Em movia en un mar de llàgrimes que només es curava amb alta graduació. Caminava de tort en sortir del cotxe, omplia altre cop el got i hi tornava. La música engegava aquell Alfa Romeo i el feia brogir tota la nit. Conduïa per on cap altre noi de la meva edat ni tan sols somniava. Aquell volant era tan ample que, al donar-li voltes, semblava que el món girés sense parar.

Avui m'he tornat a sentir com aquell nen perdut. Avui he tornat a moure les rodes velles i gastades d'aquell vehicle italià que em feia de casa. M'he assegut al sofà i t'he vist al meu costat, posant aquelles tristes melodies que em feien plorar. No he demanat res al cel, aquest cop no, no m'ha fet falta ni cridar ni mossegar el cuir recosit. Aquesta vegada no tenia les claus, no tenia el cotxe, no tenia ni tan sols els somnis que, anys enrere, m'havien fet viatjar.

Relat de combats

Entre el Bosc de Mitjanit i la Muntanya Perduda hi passa un riu de poc cabal. Només en èpoques com en les que ara vivim, en ple desglaç de maig, baixa l'aigua amb tanta força que s'endú troncs i tot el que es posa per davant.

Els dos exèrcits han triat un moment complicat per barallar-se, els soldats que caiguin al riu moriran. Se senten trets per tota la gran extensió de l'antic Comptat de Reste. Les famílies romanen tancades a casa seva. Els nens ploren i les mares els distreuen com poden. Els avis d'ambdós bàndols s'han reunit per mirar de trobar una solució pactada, però els joves no volen escoltar a ningú de l'altre costat. 

Projectils llençats amb la pitjor de les intencions. Estratègies plenes de traïció. L'home convertit en animal de presa. La irracionalitat escampada a la vora del riu. Sang i membres mutilats adornen la riba. Una orella escapçada reposa al costat d'una pedra mil·lenària.

Entre aquest panorama devastador, apareix una dama en barca. El riu baixa amb força, però ella controla el descens i el converteix en una plàcida i calmada navegació. Amb una mà a cada rem, apuntala la petita embarcació per aturar-se entre els dos exèrcits. Va vestida amb un pijama de feltre, adient per a una nit d'hivern. Mira un per un tots els soldats que estan propers a l'aigua. Ella somriu. La força de l'aigua desapareix i, en poc menys d'un minut, les aigües es calmen. Aprofita els instants de quietud per deixar anar un dels rems. S'acaricia els cabells. Els soldats es pregunten què fa una dona com ella allà al mig. No ho saben i no ho sabran mai. Tots se l'imaginen al seu costat, lluny d'aquells fusells i d'aquell paisatge ple de sang humana. Cada una de les ments que miren aquella donzella se l'endú a dins del bosc, per besar-la, per acariciar-la, per donar-li tot el plaer que la vida militar els hi ha privat.

La dona del pijama sobre la barca torna a agafar els dos rems, els subjecta amb força. A poc a poc la corrent torna al seu ritme habitual, l'aigua xoca contra les pedres, s'endú troncs i branques i, sense dir ni adéu, també s'endú aquella boca tan sensual. Els soldats es miren, obliden el que ha passat i retornen al combat.

Relat de terrats

Ascensors que viatgen a l'infinit. Viatjants que transporten bidons de benzina. Han construït l'edifici més alt del món només per prohibir l'accés al terrat.

Els avis del poble juguen al domino, les àvies pinten les portes amb sanefes. Els núvols no s'atreveixen a passar pel carrer major, tot ha canviat des del dia en que van vindre els homes ben vestits.

Un dels nens del barri ha col·locat esbarzers a l'entrada de casa, li pregunten si ho fa per vetar l'entrada dels senyors del poder, els hi contesta que no. Ell decora les cases amb arbustos de tota mena, siguin o no siguin, existeixin o no existeixin, aquells homes plens de diners.

Alguna cosa passa a l'habitació de dalt, se senten nens cridant i dones plorant. Per primer cop a la vida el nen té la sensació de no ser culpable de res. Però al mateix temps, un cruiximent interior el fa sentir culpable d'alguna cosa, que no sap què és.

Segueix creixent i creixent, s'oblida de qui va ser. I quan altre cop, en plena nit, sent els crits dels nens i els gemecs de les dones, recorda aquell estadi innocent, en el que creia que tot era infinit. 

Pren corrents la clau del terrat, puja a l'ascensor i prem l'últim dels botons. El trajecte és tan llarg que, un cop ha arribat, no recorda per què hi ha anat.

De tornada s'atura al replà inferior, la porta està tancada, no es pot sortir a l'exterior, els esbarzers han crescut tant que no hi ha forma de sortir. Pensa en cridar els homes més rics, rumia si demanar ajuda a l'exterior, però a dins del seu amagatall i viu tan bé, que implora perquè mai ningú el tregui d'allà.

Relat de picardones

No sabia parlar francès, deia. Però parlava pels descosits. Ell se la mirava, com qui es mira els ocells que canten sobre els arbres. La distància entre les aus i el despatx on ell escrivia no passava del metre. Això sí, a fora feia fred, molt de fred. Tant era el fred que feia que ell no gosava obrir la finestra. Se'n moria de ganes, perquè veia aquells ocellets cantant; tant a prop, tant lluny.

A dins de casa feia calor, havia posat el radiador a la màxima potència només arribar; ara notava les conseqüències. Tenia les orelles vermelles, les mans tremoloses, tot ell era un nervi mentre premia les tecles.

Ja ho diuen, els canvis de temperatura no són bons, ni per els ocells ni per els humans, però ell se la mirava, com qui es mira la picardona desorientada des del seu despatx solitari.