Relat de malfactors

Les lletres de la simfonia blava era on guardava els seus tresors. Els lladres no podien treure-li res. Però un dia un dels malvats de la banda del sud va entrar a casa seva. Ella estava mig nua al pis de dalt. Feia estona que havia improvisat un acte ràpid i plaent al llit aprofitant la migdiada solitària. El seu marit només duia una samarreta blanca, ella anava completament nua i de les cames li penjaven, a l'alçada dels genolls unes calces marrons de punt. No podia parlar, tenia la boca plena i els mugrons erectes. Amb el soroll de la porta del pis inferior es va posar nerviosa i va mossegar el membre que feia estona que succionava. Ell de poc no es mor. Regirant-se per terra va maleir-la. Ni tan sols va adonar-se del perill que se'ls hi venia a sobre. Ella sí. Però els nervis van ser majors que la raó. Es va baixar les calces en lloc de pujar-se-les i, quan es va adonar que ho havia fet al revés, es va tapar les cames amb uns pantalons i a la butxaca va amagar la seva roba més íntima.

Va sortir de l'habitació amb cara de por. Li tremolaven les cames. Ni tan sols s'havia tapat els bells petits pits que, minuts abans, estaven grapejats pel seu marit. Cara a cara es va trobar amb el malfactor que profanava la seva casa. El lladre no li volia robar res, tan sols aspirava a agafar-li la mà. Però quan li va explicar això, la lluna va desaparèixer i el poble es va quedar a les fosques. Sense llum, el lladre va acaronar-li el rostre i amb pena li va dir: marxa d'aquí, no avui, sinó ahir.

Relat de pau

-D'acord, s'ha acabat, no tinc per què seguir aguantant aquests constants atacs teus. Demà anirem al jutjat, acabarem aquí el que mai haguéssim d'haver començat...

-Segueix parlant, segueix plorant. Les teves paraules són tan buides com plena ho està aquesta gàbia. Mira't. Creus que algú faria res per a tu? Fa massa temps que no et cuides, amor; ets un article de segona mà, però la gent ja no vol ofertes. Vols quedar-te sola? Vols viure en plena obscuritat en una ciutat on ningú conegui les fotos que amagues al calaix? Deixa aquesta creu i torna refugiar-te amb els teus amics que mai vas tenir. Quan acabi la cervesa vindré a dormir, tanca la porta; no ploris molt fort. Aviat vindran a buscar-me amb aquelles terribles màscares transparents. Intentaran reanimar-me, tu els demanaràs que ho facin, ploraràs i pregaràs a Déu que no se me'n porti. Però ja serà massa tard. Demanaré m'enterrin amb el teu germà, dins del mateix sac. T'evitaré dues visites a nínxols diferents. Acabaràs d'hora amb la feina. Un ram de flors. Una plorera. Un dia perdut. I jo descansaré en pau.

Relat d'observat

-Sempre em culpes a mi de les teves derrotes, no vull discutir, segueix aquí tancat, escrivint contra el món, mentre et beus aquesta maleïda cervesa i mires els humans amb menyspreu.

-No us miro amb menyspreu, amor. No és així. Jo només observo i escric. Escric i observo. I normalment no escric el que observo, sinó el que imagino. I si això no fos així tu ara no estaries aquí, parlant amb un escriptor fracassat, renegant d'haver conegut qui et va treure de la pena més gran de la humanitat. Recordes aquelles nits en les que pujàvem a la muntanya dels afores de la ciutat. Tu m'abraçaves mentre t'ensenyava on començava el mar, jo t'abraçava mentre tu em mostraves on començava la tristor. Vaig negar-me el que passava durant molt de temps, et creia feliç. Però el temps t'ensenya a veure les coses amb calma i serenor, i ara puc veure't aquells dies que pujaves amb mi i em feies l'amor, i et veig buida i gèlida, sense forces ni ganes per fer res en aquest món. Ja fa massa que vas volar amb el teu germà. Vas viatjar tan amunt cercant-lo que et vas oblidar d'imaginar. Vius perduda en una història plena de mentides, on mai no  hi passen coses sense sentit. És una paradoxa que visquis amb mi, quan justament sóc el més anormal que t'ha passat mai. Tanca la porta, amor, deixa'm beure aquesta cervesa. Torna al llit i mira't les fotos del futur que mai vas tenir. Jo estic segur que si l'haguessis tingut no l'hauries aprofitat, com tampoc aprofites el d'ara. Ets un cadàver sense bodes cares. Ets un cementiri sense flors de plàstic. Ets un taüt sense bordats d'or. T'enterraran un dia i faran una gran missa amb un clergue parlant de tu. Ell posarà la mà al llibre sagrat i dirà que vas conèixer la veritat de la vida. Però vols que et digui una cosa? Mai havia vist una mentida tan gran.

Relat de cristalls

-I ells què et deien, estimat? Et feien cas?

-No, ningú m'ha fet mai cas, amor, ni tan sols tu, quan et dic aquestes coses, em fas cas. Sempre apagues el llum i marxes, em deixes aquí sol, teclejant un univers infinit que acaba tornant al mateix lloc. I m'enrabia sentir-te parlar sola. M'irrita sentir el teu plor abans d'anar a dormir. Sempre mirant les antigues i gastades fotos que guardes al maleït calaix al costat del llit. Com era ell? Et cuidava més que jo? Era més atent? O simplement mai et va demostrar res i tu somnies que t'ho hauria pogut donar tot? Trista carretera plena de vidres trencats. Quan va venir l'ambulància i es va endur el teu germà dins d'un sac de plàstic... Aquell dia hauria d'haver demanat a Déu que se me'n dugés a mi. El sac era prou gran per tots dos. No hauria protestat, hauria anat encantat. Ni tan sols m'hauria importat que m'haguessin enterrat amb ell. 

Alguns dies recordo aquell moment, tu ploraves a la vorera quan jo vaig arribar, el policia em demanava que no passés, però no et podia deixar allà, xopa de pena, seca d'amor. Recordo com et vaig abraçar, va ser l'instant més fred de la meva vida. Des d'aquell dia he viscut entre glaciars, amb el cap ple de neu i el cor lluitant contra el gel més dur.

Relat de trons

-Què fas bevent una cervesa abans d'anar a dormir?

-El mateix em deien els amics, quan tenia 16 anys. Què fas bevent un cubata ara que anirem a dormir? I saps què els deia jo? Quan me l'haig de beure? Quan a tu et vingui de gust? Escolteu el soroll de la nit, ve a buscar-nos. Vosaltres us amagareu sota llençols de plàstic, coberts de mentides que dureu a sobre tota la vida. Prefereixo trobar-me la nit completament nu, despullat d'idees i a sobre d'un avió hiperespacial. Tinc ganes d'agafar el comandament i viatjar més enllà de l'estratosfera, desitjo amb ganes que marxeu del meu davant, sou rutina, escòria per una ment tan brillant com la meva. Sé que no és fàcil d'entendre això, nois, sé que em veureu com el tarat del poble; però quan tanqueu els ulls i continueu dins d'aquesta bombolla de protecció oficial, aleshores penseu en mi. Penseu que jo ja farà estona que estaré viatjant a la velocitat de la llum. M'aturaré a dalt de tot, veient-vos petits com formigues. Minúsculs animals sense ànima que caminen d'un costat a l'altre sense veure quin és el camí més enllà de les seves antenes. Em fixaré amb els vostres moviments, tan serens, tan plens de cordura i racionalitat. I sentiré pena per vosaltres. I si la cançó que m'acompanyi serà suficientment bona, qui sap, potser ploraré durant una estona. Caurà el gran diluvi i mirareu amunt, veient poca cosa més que núvols i pluja. No sé si en aquell precís moment la nostàlgia podrà amb mi. En aquest remot cas, us cridaré, tan fort com pugui, i sereu tan imbècils que creureu que trona.