Relat de mentides

"Tota la vida dient mentides comporta certes malalties". El doctor és molt explícit, i no li tremola la veu quan mira fixament el pacient. "No creuràs que ens empassem tot el que ens expliques, no? La teva dona ens truca després de cada sessió, ens relata la seva visió particular. Un fet que ens ajuda a entendre millor el teu món, creat a base de fal·làcies i escenes irreals. Però, saps una cosa? Estem, i parlo en plural perquè tot l'equip estem d'acord, encantats amb tot el que ens expliques. Per això anem variant i, tot sovint, et trobes un psiquiatre diferent. Tenim disputes internes per veure qui et tracte. A tots ens agradaria tenir-te de pacient. I el més increïble és que l'interès que tenim en tu no és mèdic. Ens importa ben bé poc quina patologia tinguis, ni tan sols estem interessats en curar-te. El que de veritat ens mou és sentir-te. Les teves històries ens encanten. Tens una imaginació sensacional! La teva visió del món és única, no ens estranya gens que siguis escriptor".

Relat de mofa

De fosca nit canta la cançó. D'alegre moment parla l'orador. Tot plegat crea un ambient trist i ple d'un patetisme solemne. Són vespres d'estrelles il·luminades i gent plorant de joia. L'home verd no troba qui l'acompanyi. Anirà sol, vagant de carrer en carrer. Fins trobar-se, gràcies al sant miracle, una dona amb una gran capa vermella, porta una caputxa negra i aguanta, amb una mà, una safata. Aquí descansen dos ulls. No són els seus, no són els de ningú. Haurien de ser pel cec que ronda pel barri. Però aquest no veu res i, naturalment s'ha perdut tal esdeveniment santíssim.

A l'altre costat del carrer, un mut veu l'escena i busca, desesperat, una santa que li ofereixi una boca nova, però no pot parlar i la iaia del quart segona no l'entén quan ell parla amb signes.

Són escenes quotidianes, bodegons metropolitans, que en forma de costumisme satíric apareixen cada any sense que Déu Totpoderós pugui evitar la mofa.

Relat de telefonistes

La telefonista fuma com una desesperada. Ho fa mentre truca a totes les persones que té apuntades al paper. Un tècnic ha creat una base de dades a partir d'un extret il·legal que van robar-li a la competència. Ho van fer per ordre directa del Director Executiu, que segueix fil per randa la filosofia de l'empresa, creada i publicada en un llarg informe per la Junta de Directors ara fa un any. Ella és el punt final d'un procediment de dubtosa ètica. És la galta que rep els cops dels irats oients.

Quan ja porta vuitanta tres trucades -totes elles amb resultat negatiu de compra-, despenja un home amb una veu que ella troba molt interessant. Pensa en deixar anar el discurs ràpid i penós que li han escrit per convèncer als possibles clients, però canvia d'acció i es presenta, amb una veu suau i dolça. Li explica qui és, on està, per qui treballa i com va vestida.

L'home s'interessa per tot el que sent. Sobretot quan ella li descriu, amb tot detall, com és la roba interior que porta. 

La conversa dura una hora, els dos s'han posat calents. Ella ha anat al lavabo de l'empresa i segueix parlant amb ell. Està nua, es toca. Ell és sol a casa, també està  completament despullat. Naturalment, també s'està tocant. L'onanisme els uneix molt més del que la promoció telefònica els hauria separat.

Relat de conills

Imagineu-vos, estimats lectors, un bosc ple de pins i d'arbustos verds. El soroll del riu baixant alegrement. El cant d'uns ocells que sobrevolen les copes dels arbres. Els rajos solars passant a través de les fulles. El vent, fred, però no glaçat, colant-se entre els troncs. Les ombres passejant amagades, pel record dels que ja no hi són. És un verd paratge, un univers cromàtic joiós i sensitiu. On uns conills juguen i es reprodueixen. Corren per fora del cau. Tornen a entrar-hi. A dins, s'uneixen en un sol cos, es mouen ràpidament. Després tornen a sortir. Corren altre cop. Alternen la intimitat i l'estat públic, no els fa vergonya res. Són dos animals procreant. 

Imagineu-vos ara, estimats lectors, una ciutat bruta i grisa. El soroll dels claxons eixint entre el so dels cotxes brunzint sense parar. Una dona crida, quan li arrenquen el bolso de la mà. Un home parla en to alt per telèfon, com si el seu oient no l'escoltés. Dues veïnes es creuen i no se saluden; ni es miren. El venedor ambulant observa si apareix la policia. És un paradís gris i emboirat. On una parella madura juga i s'estima. No els veu ningú, fa estona que són al llit. Poca llum entra a l'habitació de casa seva. Ell ha encès unes espelmes, ella ha posat música. Fa estona que juguen i riuen, només duen roba interior. Les mans acaricien els cossos amb suavitat. Els llavis exploren la pell en tots els seus racons. Queden nus i s'ajunten en un sol cos. Es mouen ràpid, però també lent. L'ambient és tan càlid que els vidres s'entelen i l'habitació enfosqueix encara més. Són dos animals estimant-se.

Relat de programa

Quan la televisió s'apaga, l'home cec aplaudeix amb força. És el crit del mut que vol saber de coses que no sap el pensador. Sense canons ni bales, lluiten els pacifistes pel carrer desert. I se sent a la dona com crida. És un esglai trist, terrorífic, amagat entre carrers obscurs. Els voltants són errants i la proximitat és llunyania. Només hi són ells dos i... desgraciadament, el crit acaba.

Sense gemec ni por, comença la solitud. Agenollada, es treu l'anell del dit. S'arrauleix i inicia un plor. El racó és casa seva, no vol sortir d'aquell trist paratge desolador. Segueix sola, però ell és allí. La força de les seves mans brutes continua abusant d'ella mentre, morta de fred, el seu plor converteix els seus peus en un toll brut i fastigós.

Nua, dessolada, plorarà tota la nit. Una fina capa de llagrimall li cobrirà l'òrgan visual i, per unes hores, no hi veurà. Però per la resta de vida, ja res sentirà.

Es pot sentir com plora, gota a gota. Però no es pot veure on és, morta a morta.