Relat de vergonyes

El professor atura la seva classe magistral i abandona, per uns moments, les seves tesis sobre la Literatura Universal. Els alumnes resten expectants, saben del cert que és el moment més important del matí. Aquests silencis, que només aquest professor sap crear, són els moments previs a les grans màximes que recordaran tota la vida.

"Heu de tenir vergonya", deixa anar el mestre després d'haver aguantat l'aire més de minut i mig. Ho ha dit amb poca força, però amb suficient credibilitat perquè aquest instant i, sobretot, aquesta frase, quedi enregistrada al cervell dels seus alumnes.

Ningú s'estranya de l'afirmació que acaba de sentir, se la fan seva, però esperen una argumentació salvatge, feroç, que arribarà de tal manera que romandrà en els seus subconscients fins el dia que morin. El vell truc del mestre ha funcionat, ningú escriu res sobre el paper, tot ho escriuen a la seva ment. Com els antics copistes gravaven a les pedres amb els cisells, ells perforen el seu disc dur i anoten: "Recordeu sempre que heu de tenir vergonya. Vergonya de fer o no el ridícul. Vergonya de parlar o no del que no sabeu. Vergonya de creure-us o no més savis que els altres. La vergonya priva del pas cap al medi públic, és cert, però també aporta la rigorositat en les vostres tasques. 

Els que no la tenen deixen anar defecacions orals i no se'n penedixen mai. No ho fan perquè no tenen vergonya. Ells són més lliures i més feliços, però viure en la ignorància no els fa millors. Tingueu vergonya, sempre!".

Relat de seda

No vull esborrar de la ment aquell instant en què va aixecar la censura. Sense estar vetat, vaig poder-me recrear entre les teles més suaus que s'exportven de l'Orient. Era un moment especial, únic. Feia massa temps que els estreps de la prohibició no em permetien admirar la bellesa que la natura ens presta.

Heu estat mai tancats en una garjola humida, sense llum i només decorada amb quatre parets agrestes i un munt d'animals rossegadors? Per molt que no hagueu trepitjat mai un trist paratge com aquest, sabreu quines mancances i pors es viuen allà. De la mateixa manera sereu capaços d'imaginar-vos lligats en un llit, completament nus, sobre llençols de seda i observant una mussa ballant davant vostre. Admireu la seva cruel bellesa, proveu de moure les mans i atançar-la, necessiteu imperiosament posseir-la. Així us ho podeu imaginar sense problemes. Més no sé si seríeu capaços d'anar més enllà i pensar en un estat ruboritzat, de vergonya majúscula, que us convertiria, encara lligats en el llit, en un ésser minúscul, sense valor ni autoestima. La veuríeu a ella prominent, majestuosa, altiva, dominant. No gosaríeu acostar-vos-hi ni un mil·límetre. De la por que tindríeu resaríeu a l'Altíssim Senyor Nostre per suplicar-li clemència i que us enviés l'home de la dalla per acabar d'una vegada amb tal situació. Com qui sega el blat, el vostre cap cauria sobre el camp.

Relat de doctrines

Ofegat per la vergonya, va créixer sense esma, va violar les lleis de l'ètica, va crear un camí inalterable cap a l'infern. Cada segon que passava, cada minut que esgotava, cada hora que consumia... les seves mans premien més fort el coll d'una vida desgraciada i sense sentit.

De jove s'havia fabricat escuts a base de doctrines novel·lístiques. Creia que amb un tros de pa i el cànon per bandera podia derrotar els més ferotges, però la llei de la selva és dura amb els qui no tenen dents.

Les llàgrimes estoven les crostes i en fan nafres. Els rogencs ulls vermells delataven la tristesa del bufó de la Cort. Ja no escrivia, ja no llegia, ja no delectava amb els seus hàbils jocs malabars. La cítara restava guardada en el fons de l'armari, al costat dels seus barrets plens de cascavells.

A la tauleta de nit li esperava cada vespre el nou llibre adoctrinador. Tres-centes pàgines que havia de llegir un dia i un altre, sense fi. La grogor que desprenia era tan forta que sovint usava ulleres de sol. 

Quan dormia, si respirava, se sentia atemorit pels esdeveniments que li esdevindrien en el futur; si no respirava, els músculs se li podrien i les larves se citaven per fer els àpats de Nadal.

Relat d'actes

Els hi agradava veure com queien les fulles dels arbres en ple mes d'octubre. Jeien a sobre de la terra mullada i, agafats de les mans, observaven aquell acte meravellós de la natura.

La banda sonora de l'escena no duia ni guitarres ni veus melòdiques, només el so del vent passant entre les branques. Ni tan sols ells dos gosaven parlar, se sentien tan còmodes, tan extraordinàriament lliures, que es deixaven endur per l'espontaneïtat  del moment.

En tornar a casa sovint parlaven de com havia anat, els hi agradava recordar-ho. Reien i es miraven amb ulls plens de llàgrimes, coneixedors que havien descobert la felicitat.

Un dia, van programar aquella cita, aquells moviments, aquella estada tan celestial. No van notar res d'especial. No van viure cap experiència sublim. Van veure caure una fulla de l'arbre i no van entendre res. Encuriosits per tot plegat, però amb el desig de recuperar aquella sensació, es van fixar uns dies a la setmana per anar-hi. A partir d'aleshores, el buit, la falta d'aire, la negació de la realitat i de la matèria van envair els seus cossos, creant una asfixia que els va acabar matant.