No sabia si creuar aquell carrer mullat, tot
ple de tolls que rebien amb força les gotes celestials. El semàfor era verd,
però els cotxes continuaven passant sense aturador. Ell aixecava la vista del
terra, però la tornava a baixar quan l'esquitxaven les veloces rodes del món
visible.
Va fer l'intent tres vegades, un pas endavant,
sense mirar. Deixant la fortuna a la mà dels Déus, però no tenia coratge ni tan
sols per fer-ho amb els ulls clucs. La seva mirada enamorada ja feia temps que
havia perdut l'ardor d’antuvi. Les seves càlides i roges mans ara eren de color
morat i plenes de durícies.
Lluny quedaven aquelles nits on la música era
la protagonista. Ell sortia a l'escenari amb la seva guitarra espanyola,
s'asseia davant dels seus companys i sense parlar ho deia tot. Diu la llegenda
que el públic va veure plorar els més durs de la ciutat. Però no explica que al
final, les llàgrimes se les va endur el cantant.
Sol, sense ningú que l'ajudi a creuar el
carrer, espera ansiós el moment que passi algun cotxe per fer el pas definitiu.
Plou i té el cos mullat, des dels peus als cabells. No hi ha coloms ni ocells
que donin vida al carrer trist. Només hi ha un desig inalterable per fer volar
la seva vida, com una Linda Paloma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada