dimecres, 2 d’abril del 2014

Relat de presos

Fa hores que se l'han emportat a la cel·la. El jutge ha dictat sentència i ja no pot apel·lar res de res. Els seus advocats ho han intentat tot. Es podria dir que han fet un tour-de-force inútil, però que salvarà les seves consciències. Tot i que molta gent, precisament, els tirarà en cara que no han tingut càrrecs de consciència en optar per defensar-lo. Però el lletrat ja ho va deixar ben clar en la seva primera aparició televisiva: "Tothom té dret a una defensa justa". Va ser aleshores quan el presentador, primer, i els tertulians, després, van iniciar una càrrega brutal sobre la seva persona. L'advocat va marxar de plató plorant, pensant que era un miserable per defensar aquell abominable cor despietat.
Aquest estat de tristor que comentem, però, li va durar ben poc. Al tornar-se a trobar amb l'acusat, aquest últim va fer un truc de màgia i va aconseguir tenir-lo altre cop content defensant-lo. Va ser molt senzill. Va demanar-li al seu defensor que es col·loqués al seu costat, a la llitera de ferro oxidat que presidia la garjola, i allí li va senyalar un punt llunyà en el cel. La finestra era petita, però permetia veure amb claredat una lluna que havia sortit fora d'hores, en plena vesprada, quan el sol encara no havia marxat.
Rodona, blanca, elegant... En menys d'un minut aconseguia fer desaparéixer les barres i el ciment d'aquella presó que privaven de llibertat a qualsevol home. Tan a prop i tan lluny. Era comprensible entendre l'estat de bogeria en la que vivia el pres.